Puigdemont, coartada de Junts
1. Lideratge. Tota la pantalla per a Puigdemont. Sembla que Junts va just de referents. Es tractava d’anunciar la ruptura de relacions amb el govern de Sánchez. I ho va fer ell sol, amb l’expressió petrificada que ja fa temps que el caracteritza, i sense ni tan sols convocar una roda de premsa, com hauria estat propi, si realment es tractés d’un gest de gran transcendència política. Res de tot això. Quan es perd peu, quan el temps canvia i no es troba la ubicació, es passa amb molta felicitat de fer política a jugar a fer política.
Es convocava, en teoria, a un gran pas endavant i el que s’ha vist és un partit desorientat que tira a fer soroll apostant-ho a la cada cop més desdibuixada figura del president exiliat. Que viu fora del món, Junts? Quin sentit té que l'actual direcció es parapeti darrere una imatge que en aquest moment ja és més memòria que present? Més que una iniciativa política, semblava un ritual de confusió, de voler insinuar molt sense intenció de fer gaire res. I més encara després de la patètica tocata i fuga de Puigdemont: retorn a Catalunya per tornar a marxar corrent. Aquell dia va acabar de perdre els encenalls de carisma que li quedaven. I va posar Junts en l’impàs que aquest ritual de Perpinyà ha elevat a categoria. Tots callats davant del president, que anunciava un imprecís trencament de relacions amb els socialistes com a instrument per rellançar-se ell mateix. I de fet l’únic que està aconseguint és fer patent el seu allunyament de la realitat.
Amb aquesta entrega a Puigdemont, l'actual direcció de Junts confirma la seva inseguretat, l’obsessió a tenir sota control un partit que necessita una sacsejada, una àmplia renovació, per tornar a jugar el paper de dreta catalana que va heretar de l’època del president Pujol, adaptant-lo a les circumstàncies actuals. Puigdemont és una icona deslluïda d’una etapa anterior que va acabar en fugida per no saber llegir la realitat i entendre fins on podia arribar. És memòria del passat, més que lideratge per al futur. Junts, doncs, aixeca acta de la seva desorientació, malgrat que algunes veus pèrfides suggereixin que posar Puigdemont en primer pla pot servir per accelerar la seva sortida.
2. Retrocés. L’escenari actual té poc a veure amb el 2017. L’espai polític tant a Catalunya com a Espanya s’ha reconduït conforme als signes dels temps. I la dreta catalana juga a la confusió pensant potser que així guanyarà espai. Trencar el tabú de Vox i d’Aliança Catalana és un camí. I sembla que han decidit fer els primers passos.
Les aportacions a la majoria de Pedro Sánchez eren conformes al principi de l'estira-i-arronsa parlamentari, inevitablement obert a sorpreses i frustracions. La ruptura, més retòrica que concreta, podria ser una manera de forçar i obligar a afrontar temes que es resisteixen. Junts insinua acostar-se a la dreta, cosa que ja ha fet altres vegades: forma part del joc. ¿Però realment està disposada a fer majoria estable amb Vox on hi sigui, i aquí amb Aliança Catalana?
De fet, el pas que insinua Puigdemont és situar-se en la línia de les dretes europees, cada cop més a prop de legitimar l’extrema dreta i compartir governança amb elles. I aquí probablement està el quid de la qüestió. Atrapat en la lògica de l'estira-i-arronsa, Junts es fa notar ara amb un gest que els situa directament en la via de la normalització d'Aliança Catalana i companyia, com la majoria de les dretes europees. I aquí Puigdemont serveix de coartada per guarnir la vergonya.
És difícil no veure aquest pas com un retrocés democràtic. Em sembla que encara hi ha una línia clara: la que separa les dretes autoritàries dels partits democràtics. I aquest exabrupte de Junts sembla que comença a marcar una certa predisposició. Veurem una majoria de Vox, PP i Junts al Parlament espanyol? I realment poden creure que beneficiaria Catalunya? Entregar-se a Puigdemont no és res més que una exhibició d’impotència: mitificar el passat per incapacitat d’afrontar el futur. La necessitat de renovació de Junts és clamorosa i urgent.
