El punt mitjà entre fer-ho bé i fer-ho malament
El punt mitjà entre fer bé una cosa i fer-la malament a vegades és no fer-la. Ara estem en aquest punt: per això la independència ja no té tot el protagonisme. Perquè ara no la podem fer bé i no la volem fer malament. Però tenim moltes coses a fer, algunes urgents. Seria incomprensible que també aparquéssim l’objectiu sempre vigent de millorar el país. A vegades és el que sembla amb certes actituds maximalistes que freguen l’infantilisme rebec: si no ho puc tenir tot, no vull res i ho engego tot a rodar. En termes pujolistes això seria l’antítesi del “fer país”. Seria desfer el país. Un país és sempre una realitat dinàmica, en construcció, mai s’acaba. No serveixen les fotos fixes, les enrabiades fixes.
La Catalunya de fa un segle en què un Gaudí ja gran construïa la Sagrada Família (sabent perfectament que ell no l’acabaria) té ben poc a veure amb la d’avui. No parem de canviar, individualment i col·lectivament. Gaudí treballava de manera obsessiva per una obra que reflectís l’ideal d’una Catalunya d’ordre, catòlica i catalana. Al seu voltant, en canvi, anava quallant una societat revolucionària, secular, cosmopolita, bilingüe. Avui se sentiria profundament incòmode i incomprès en el país actual, tan allunyat del seu des del punt de vista ideològic, un país, però, que admira (críticament, gràcies MNAC!) el llegat arquitectònic gaudinià i completa el seu temple expiatori.
Els somnis i les il·lusions són imprescindibles. Són el foc que ens escalfa. Però no podem deixar que ens cremin, no ens poden paralitzar quan veiem que un somni s’allunya, que ja no el tenim a tocar com pensàvem. Ens passem tota la vida negociant amb els ideals. Hi ha moments d’embranzida i moments de repòs. No podem viure en una excitació constant. També toca aprendre a sobreviure amb dignitat quan les coses van mal dades. Cal llevar-se cada matí, fer el dinar, tenir cura de la casa, de la família, dels amics, treballar, gaudir. La vida segueix, és imperativa. L’alternativa a una vida ideal no és la mort, és la vida real.
La vida real d’un país vol dir, ara mateix, combatre el covid, combatre la segregació escolar, combatre la pobresa, tornar a engegar la maquinària econòmica, tornar a fer venir els turistes que volen veure Gaudí, reprendre el pols cultural i el de la llengua, prendre’s seriosament la lluita contra el canvi climàtic, donar un impuls veritable a la recerca com a motor de canvi, donar oportunitats a la Catalunya buida... Per fer tot això, entre altres coses cal posar-se primer d’acord per aprovar els pressupostos del Govern, cosa que suposa pactar unes línies polítiques mestres d’actuació pública. Tenim la sort que poden ser uns pressupostos més generosos de l’habitual gràcies a la injecció europea: no aprofitar aquesta oportunitat seria per fer-nos-ho mirar. Sens dubte, no són uns comptes independentistes. Tampoc són anti. Són uns comptes per fer i refer el país. I després hi ha els altres pressupostos, els de l’Estat, sobre els quals també tenim una decisiva capacitat d’influir: no fer-la servir seria també una gran badada, una absurditat. En aquests dos casos sí que podem fer-ho bé. Doncs fem-ho.
Ja fa massa temps que estem encallats, instal·lats en el pessimisme i la bronca. Com més aviat sortim d’aquest bucle, millor. Barcelona i Catalunya no estan en decadència, estan sortint del doble estat de xoc fruit del Procés embarrancat i de la pandèmia letal. El dinamisme hi és, només cal que ens el creguem i li donem corda. Les il·lusions també es regeneren pas a pas, sense renúncies i sense por, trepitjant fort. Amb la valentia de reconèixer els errors i de posar-se noves fites. Aparcant d’una vegada per totes la dialèctica d’herois i traïdors, de bons i dolents, de purs i impurs. Toca posar-se a treballar i a sumar.
