Els dos punts forts: nació i democràcia
Deia la setmana passada que els espionatges del Catalangate ens han agafat desarmats: rendits, desunits, desmoralitzats i desmobilitzats. De manera que l’únic de bo que n’obtindrem, si més no a curt termini, serà tornar a veure despullat un Estat -per si algú encara no li havia vist totes les vergonyes- en què tota la democràcia plena s’escola aigüera avall quan ha de preservar la seva unitat. Si la democràcia espanyola fos realment plena el cas hauria tingut conseqüències gravíssimes. Però a Espanya la salvaguarda de la unitat nacional que la Constitució confia a l’exèrcit i no pas a les urnes no tan sols ho justifica tot -“tot per la pàtria”-, sinó que té premi i encara fa més forts el seu govern i institucions.
VET AQUÍ, doncs, el sentit de la intervenció de la ministra de Defensa, Margarita Robles. Aquell “Què ha de fer un estat, què ha de fer un govern, quan algú vulnera la Constitució, quan algú declara la independència, quan algú talla les vies públiques, realitza desordres públics, quan algú està tenint relacions amb dirigents polítics d’un país que està envaint Ucraïna?” és la prova del cotó fluix dels límits de la democràcia espanyola. Robles, la jutge progressista però per damunt de tot vaixell insígnia del poder de l’Estat, reconeix l’existència de l’espionatge, reconeix que es van sentir amenaçats, reconeix que amb Tsunami Democràtic es van sentir acorralats i, sobretot, reconeix que tot s’hi val per defensar la unitat. En definitiva, que haurien estat capaços de tot -i de tot vol dir de tot- per parar aquell intent de cop d’estat democràtic que qüestionava el seu constitucionalisme autoritari.
LA REACCIÓ des de Catalunya, però, ha estat a l’altura de la seva força: fer una rebequeria. Des de les institucions polítiques hi ha hagut amenaces carregades d’impotència. Des de l’opinió pública tertuliana, justificacions de mal pagador... i de bon vividor. I el vot negatiu a Madrid a les mesures populars contra els efectes de la guerra a Ucraïna haurà estat un fiasco total que haurà posat aquest independentisme -ara atrapat en el “Mal si fas, mal si no fas”- en contra de l’opinió pública.
¿HI HA ALGUNA manera de sortir de la ratera? La meva opinió és que, al marge de quin recorregut acabi tenint el Catalangate a llarg termini a les institucions judicials europees, a l’interior caldria posar tota la força en dos objectius. D’una banda, és imperatiu tornar a l’ara arraconat “Som una nació”, raó de ser de tot plegat. I de l’altra, cal recordar que a l’inici de la revolta sobiranista hi havia l’exigència de radicalitat democràtica. Vull dir que no van ser les lluites socials les que van desvetllar l’aspiració independentista. I que no és per aquesta via -que abusivament en diuen republicana - que s’avança quan no tens cap poder per guanyar-les. Fem memòria: d’entrada hi va haver la resposta a l’intent d’humiliació nacional, i després la indignació per l’abús antidemocràtic en contra de l’intent de reforma i blindatge estatutari.
EM SEMBLA una evidència, doncs, que l’única unitat possible en l’independentisme és al voltant de la defensa de la nació. Buscar-la en les polítiques socials, en canvi, divideix. Voler un estat no es pot justificar en una ideologia o altra, sinó en l’aspiració al reconeixement d’una personalitat política plena. I, en segon lloc, i precisament perquè el punt més feble del nostre adversari polític no són les seves polítiques socials sinó la seva estantissa democràcia, allò que cal reforçar de manera preferent -i no ho fem-és el caràcter radicalment democràtic de les nostres institucions: llei electoral i sistema de partits, participació popular, transparència i honestedat, retiment de comptes, dignitat institucional... Mira si n’hi ha de feina per fer!
