Per què encara discutim sobre fronteres?

Dimecres Josep Ramoneda apuntava en el seu article “Democràcia, feminisme, independentisme” que potser una de les febleses de l’independentisme català és que mira enrere i no endavant, que es mou en un paradigma esgotat, que és el de l’estat nació. La reivindicació d’un estat independent pertany, deia Ramoneda, més aviat al passat.

I és cert. Les lluites per l’estatalitat van tenir un paper protagonista als segles XIX i XX, com a forma política funcional a l’avui moribund capitalisme industrial. La paradoxa, tanmateix, és que avui, i no només a Catalunya, alguns dels principals conflictes polítics que hi ha al món tenen a veure amb la delimitació, la profunditat i el significat de les fronteres.

¿Com és possible que, malgrat totes les transformacions, seguim tan ancorats al passat? Una hipòtesi és que arrosseguem una pesada herència cultural de la qual no ens hem pogut desempallegar encara. L’ideal de l’estat nació ha quedat gravat a foc en el nostre imaginari, i ara com ara som massa lents per imaginar col·lectivament noves formes d’organització política més adaptades al context tecnològic i econòmic contemporani. Potser sí. Però hi ha altres hipòtesis.

A les darreries del segle XX i primers anys del XXI es van multiplicar les profecies del final de l’estat nació. En el nou món postindustrial (i globalitzat) els estats serien massa febles per governar els grans fluxos financers i productius i per fer front a les noves amenaces a la seguretat. Al mateix temps, i aquí venia la paradoxa, els estats tradicionals eren massa grans i heterogenis per aprofundir en l’autogovern democràtic de les societats i adaptar-se a les preferències de les seves poblacions. El gran avantatge comparatiu que tenien els estats nació tradicionalment, que tenia a veure amb les economies d’escala en la provisió de béns públics, s’hauria esgotat. I transitàvem cap a un món en què el vell estat nació s’aniria esllanguint, assetjat per baix i per dalt, per l’acció combinada de la descentralització del poder i dels processos d’integració supranacional com la Unió Europea.

Avui, diria, tenim una mica de perspectiva per avaluar críticament aquelles prediccions. Alguns dels processos que s’hi apuntaven són ben reals. La hiperglobalització és difícilment compatible amb la governança democràtica de l’economia en el marc dels estats nació, i això és una font constant de tensions democràtiques en molts països. Arreu veiem moviments que reclamen “recuperar el control”. La paradoxa és que aquests moviments tenen en alguns casos una dimensió progressista, igualitària i d’aprofundiment democràtic, mentre que en d’altres estan inspirats per impulsos conservadors, autoritaris i sovint també xenòfobs.

Les tensions són innegables. Ara bé, el que diria que no hem vist és l’ocàs de l’estat nació. Els processos d’integració supranacional, encapçalats per la Unió Europea, s’han revelat més com a eines que han trobat els estats per sobreviure en el nou context que no pas com a amenaces a la seva sobirania. La UE ens recorda cada dia que és fonamentalment un club d’estats i que si no hi ets com a estat no existeixes. Això sí, en aquest club hi ha estats més forts, que imposen condicions, i d’altres de més febles, que es veuen obligats a acceptar-les.

Per sota, els processos de descentralització del poder també han demostrat els seus límits. I d’aquí plora la nostra criatura, sobretot. Els estats es resisteixen -com fa instintivament qualsevol institució, d’altra banda- a perdre poder real. I molts dels intents de les administracions locals o regionals de governar els grans problemes del nostre temps topen amb els límits imposats pels estats, que tenen moltes dificultats per tolerar que convisquin a dins seu solucions diferents a problemes complexos. Especialment en estats de matriu unitària i centralista, com l’espanyol.

Tot això configura un escenari en què, a diferència del que es preveia, l’estat nació no mostra símptomes de desaparèixer. Potser és qüestió de temps, qui sap. Però de moment, com a forma d’organització política, té molt bona salut. Paradoxalment, qui pateix més en temps de globalització no és l’estat nació sinó la democràcia, entesa com a capacitat d’autogovern col·lectiu.

Per això no és gens sorprenent que, en ple segle XXI, seguim discutint de fronteres, d’estats i de sobirania. Més que romanticisme o incapacitat d’imaginar noves solucions, crec que aquesta evolució tardana del tronc central del catalanisme cap a l’independentisme és el fruit d’un procés d’aprenentatge sobre la resiliència de l’estat i les febleses i els límits de les alternatives que s’han assajat. Perquè, malgrat tot, l’estat segueix sent una de les eines principals de poder polític i, per tant, també una eina molt poderosa per imaginar processos de transformació de la realitat.

Més continguts de