10/11/2020

Què faríem sense els líders escolars?

4 min
Alumnes escoltant atentament el professor a l’Escola Virolai.

Grups bombolla, adaptació d’espais, finestres obertes perquè corri l’aire, confinament i desconfinament de grups, professors a casa o a l’escola fent classe, alumnes que van i venen segons el dia de la setmana. Un ritme frenètic. Les respostes es van construint cada dia. I el més important és assegurar que malgrat la casuística, els alumnes no es perden, i continuar acompanyant-los en el seu procés i en la millora de l’aprenentatge.

Què faríem sense els líders escolars? Perquè tot plegat només es pot fer si s’arriba a construir un bon clima per a tots: les famílies, els alumnes i els docents. Un clima de confiança, seguretat i benestar en el centre. Sense el benestar dels docents tampoc no podem assegurar el dels alumnes ni el seu aprenentatge. Per això, en aquest context de tensió i estrès, la incertesa que generen els missatges canviants de les autoritats educatives no és de cap ajuda, al contrari.

Els sistemes educatius que han dut a terme reformes exitoses han sabut generar i canalitzar l’enorme força que neix de les escoles i el professorat per al canvi. Però en el nostre sistema la confiança en les escoles i els seus líders segueix sent molt deficitària. Des de fa uns anys cada vegada està més estès i acceptat que són els mateixos centres escolars, i els seus líders i equips directius, els que, prioritàriament, han de responsabilitzar-se dels resultats del seu centre escolar i, doncs, generar els corresponents processos de millora.

Sense els líders escolars i el seu compromís no sé pas on seríem en aquests moments. La pandèmia i el context de crisi fa més imprescindible que mai el seu lideratge a les escoles. És cert que hi ha escoles exhaustes i que els directius estan abocats a centrar-se en les mesures sanitàries i la gestió de positius i quarantenes que no els dona treva ni els caps de setmana. La manca de lideratge de l’administració educativa es plasma en la manca de suport que els arriba, hi ha un sentiment de desbordament i abandó. La borsa de substituts treu fum i no s’ha fet arribar el que es va prometre pel que fa al reforç de professorat. La reducció de ràtios ha quedat en mera bona intenció. Fa pocs dies que s’anuncia la distribució d’ordinadors i connexions per demà mateix, quan fa mesos que l’esperen. Afegim-hi la pèssima estratègia de comunicació amb les seves ordres i contraordres. La darrera, amb les automostres de PCR a la secundària. Abans de decidir, per què no escoltaven els líders escolars? ¿No es podrien prendre les decisions d’una manera més consensuada? ¿No seria millor comunicar directament amb les direccions i els centres educatius i no a través de la premsa? I qui parla en nom de l’escola? Un cop més només sentim queixa i descontentament, perquè tan sols ressona, i ho envaeix tot, la veu dels sindicats. Resultat: ens fem una pel·lícula de tot plegat que molt probablement no es correspon amb el que està passant als centres, que des de l’inici de curs treballen colze a colze amb Salut. Sí, els docents estan exercint els seu lideratge i malgrat les dificultats són resilients. Ara bé, la pregunta és fins quan es podrà sostenir tot plegat si se segueix tensant la corda.

Les escoles sustenten el sistema educatiu sencer. Quan tot són urgències, i les famílies pateixen l’augment de la vulnerabilitat i de la pobresa, a Madrid els partits polítics es barallaran per una nova llei que no canviarà gaire els problemes enquistats del sistema: som els campions en repetició escolar. ¿La nova llei canviarà potser els resultats dels alumnes? No ho han fet les lleis anteriors. Un amic que és director d’escola em deia des de Granada que és la famosa manera espanyola, menys eficient i més econòmica, de fer política educativa: nou ministre, nova llei. Un altre director piulava amb un agut sentit de l’humor des de Barcelona: "Altre cop la mateixa història #LOMLOE polítics fent una Llei d’Educació del seu color. I així anem fent a l’estil Ricky Martin «un pasito pa lante, un pasito pa atrás». Si no fem lleis educatives des del consens no blindarem mai l’Educació #MasPlurales".

Preocupa, el consens, als que ens governen? I que els alumnes no es perdin? I el benestar del professorat? No hem viscut mai abans una crisi com la que estem vivint, es necessitarien totes les energies, els recursos i el focus en donar suport i capacitar les escoles. Necessitaríem un lideratge polític que obrís horitzons, i per fer-ho hauria d’escoltar més els docents que més enllà de sobreviure al virus ambicionen una escola millor per als seus alumnes. L’alumne hauria de ser al centre del debat, però els polítics decideixen que volen tornar-se a encallar en un debat ideològic i estèril fins que arribi la propera llei. Seguim sense objectius comuns, ni consensuats ni avaluables. Seguim sense un model de sistema que empoderi i doni el suport necessari a les escoles.

El lideratge amb èxit i la millora del sistema educatiu no ens els durà la nova llei. El canvi es gesta a peu d’aula, quan se li ofereixen al docent els recursos i les oportunitats per fer-ho. Les biblioteques de les facultats de pedagogia estan plenes de llibres, estudis i articles que mostren que les reformes educatives externes i de dalt a baix no han canviat l’educació. Els estudiants de pedagogia hauran de memoritzar una llei més i s’embarbussaran recitant-les: LOECE, LODE, LOGSE, LOPEG, LOCE, LOE, LOMCE, LOMLOE, si no m’equivoco.

El que necessita ara l’educació són líders resolutius, intel·ligents emocionalment, que sàpiguen escoltar, crear consens, prendre decisions i que siguin estratègics. Líders amb un propòsit clar que comuniquin bé i que mantinguin en moments de crisi una actitud positiva. Ni els eslògans d’escoles segures i els protocols de finestres obertes ni la nova llei no substituiran la falta de lideratge.