Què va significar el rock català?
Sembla que durant un temps tornarem a parlar força del rock català. Si prenem com a any zero d’aquell esclat el 1989 -quan Sopa de Cabra, Els Pets i Lax’n’Busto van treure el seu primer disc-, aviat farà tres dècades d’una moguda que va sacsejar el panorama musical a Catalunya. Per tant, ja hi ha prou perspectiva històrica per poder valorar com cal un fenomen musical i social que en el seu moment es va viure com una explosió i en què s’hi van barrejar moltes coses: un èxit aclaparador de públic, un maltractament gairebé sistemàtic per part de la crítica, qüestions polítiques i controvèrsies diverses. El llibre Tocats de l’ala. Història oral del rock català, del col·laborador del Play Oriol Rodríguez i publicat per Contra aquesta mateixa setmana, intenta posar ordre a tot el que va passar i arriba, doncs, en un moment idoni.
Durant un parell d’anys, Rodríguez ha estat parlant amb els protagonistes d’aquell moment. Músics, mànagers, periodistes i altra gent de la indústria recorden en primera persona una etapa que, agradi més o menys, va marcar i canviar el panorama musical d’aquest país. I no només hi parlen els quatre del cèlebre concert del Sant Jordi -Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït-, que de vegades sembla que només hi fossin ells i Lax’n’Busto. Hi participen també alguns precursors -Duble Buble, N’Gai N’Gai-, grups més de culte -Umpah-pah, Kitsch, Bars, Tancat per Defunció...-, els de la segona fornada -Gossos, Ja T’ho Diré, Glaucs, Whiskyn’s...- i d’altres que d’una manera o altra també en van formar part, com Brams, Munlogs, Ocults, Quimi Portet o Matamala. I en parlen, aparentment, sense pèls a la llengua. Des d’uns inicis sense perspectives de cap classe fins a l’explosió imprevista, fins a arribar a la fita del Sant Jordi, un punt d’inflexió que va ser també el principi de la fi, i després el declivi amb la mort de Carles Sabater -i de Ninyín Cardona més tard-, com a punt final definitiu.
El resultat d’hores i hores de converses és un fresc sobre una època en la qual les il·lusions es van anar convertint en una indústria que llavors gairebé només existia a Madrid. És curiós que uns quants grups citin Nacha Pop com a gran influència i que alguns dels arguments per atacar el rock català fos que era un moviment subvencionat, com si la Movida no ho hagués estat. Les crítiques eren estètiques -els grups de rock català es consideraven poc moderns- però també basades en prejudicis ideològics: que es cogués tot fora de Barcelona, que els grups assolissin un èxit massiu cantant en català... tot això era inèdit i va agafar molta gent a contrapeu. La sensació d’arribar tard de vegades fa reaccionar a la contra, i sobre això podríem trobar alguns exemples recents. Qui va fer gran la moguda del rock català va ser el públic, que va decidir que el més normal era ballar i gaudir de la música en la seva llengua materna -com passa a tot arreu, vaja-. Que l’exercici d’aquesta normalitat es tenyís de prejudicis ideològics diu més de les ulleres de qui observa el fenomen que no pas de qui el viu. I si la Generalitat va decidir posar-hi calés -subvencionant videoclips i via Ressons, quan els mànagers van tenir por de perdre diners al Sant Jordi-, va ser quan el fenomen era prou massiu perquè tothom en volgués treure profit.
