Una qüestió (també) de temperament
Deien de Franklin Roosevelt que tenia una intel·ligència de segona, però un temperament de primera. No sembla el cas de Mariano Rajoy. El president del govern espanyol recorda aquell lord britànic al qual el majordom li va anunciant flegmàticament la pujada progressiva del Tàmesi mentre llegeix plàcidament a la biblioteca, esperant impertorbable que l’aigua li arribi al coll.
Aquesta setmana el nivell de l’aigua ha pujat de manera ostensible a la Moncloa. El ministre d’Indústria, José Manuel Soria, ha dimitit del càrrec per errors “d’explicació” després de saber-se que ha tingut empreses actives en paradisos fiscals. Només una concepció de propietari del poder permet la naturalitat amb la qual Soria se sorprèn i reclama que la seva actuació és legal. Probablement té raó i la seva actuació és legal, però les mitges veritats construeixen una mentida, i l’exercici polític, quan oblida el punt de vista, els interessos i les dificultats dels governats, perd el dret de ser escoltat.
També aquesta setmana, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, admetia haver-se reunit amb un contribuent inspeccionat i multat amb una quantitat desconeguda per l’Agència Tributària. De nom, José María Aznar. Expresident del govern espanyol i en l’actualitat president d’honor del PP, Aznar no hauria complert escrupolosament amb les seves obligacions fiscals com seria exigible a qualsevol contribuent. Els seus drets i deures no caduquen i sembla que el fisc l’hi ha hagut de recordar. Poc abans s’havia detingut l’alcalde de Granada, també del PP, per un cas de corrupció urbanística. Un tal José Torres Hurtado que fa uns mesos deia públicament i, en aparent ple ús de les seves facultats, que “les dones van més elegants quan van despullades”. Tres escàndols en la mateixa setmana.
L’immobilisme de Rajoy, intentant guanyar temps per repetir eleccions i presentar-se com el garant de l’ordre i la unitat d’Espanya, no evita l’acceleració de la caiguda de la dreta tradicional espanyola. No ha entès que els temps han canviat, i no és l’únic partit al qual li costa entendre-ho, perquè el sentit de la realitat és un bé preuat en política, però de vegades escàs.
Després de mesos d’immobilisme, els populars pretenen anar a noves eleccions amb un lideratge esgotat i un partit corcat per la corrupció. No estem parlant de males pràctiques aïllades inevitables per la condició humana, sinó d’un magma estès de confusió entre interessos públics i privats, tràfic d’influències, amiguisme i política d’aparador. Un estil propi dels que volen viure de la política i no per a la política.
Els populars honestos estrenyen els punys i intenten resistir perquè tenen un partit rígid, amb nul debat intern, que dificulta la successió de Rajoy. No es pot esperar una revolta de barons com la que, des de dins i amb criteris polítics obertament expressats al Parlament, va acabar, per exemple, amb Margaret Thatcher.
La rigidesa dels lideratges i les idees, almenys fins avui, la comparteixen els quatre grans partits que porten mesos en l’escaquer de la negociació d’un nou govern.
Ja el 1919 Max Weber a la conferència La política com a vocació parlava de l’ètica de la responsabilitat preguntant davant de qui és responsable el servidor públic. Si la resposta és davant dels votants, el polític no pot aconseguir res per a ells si valora la consciència pròpia més que els interessos dels votants. En aquest moment no sembla que el projecte polític del PP estigui mogut pels interessos col·lectius, ni tan sols per les seves posicions ideològiques. Al PSOE, Pedro Sánchez intenta amb iniciativa industriosa que sobrevisqui el seu lideratge en un equilibri tan difícil a dins com a fora. Ciutadans esperen associats al PSOE a veure si cal associar-se al PP.
Pel que fa a Podem, és Joc de trons, com se li va escapar a Ada Colau en conversa amb Joan Serra i que es recull al llibre Ada, la rebel·lió democràtica. Iglesias té estil de lideratge ferri i una aposta pel referèndum que només podria imposar amb una majoria pròpia difícil d’imaginar.
En la política espanyola, sempre a curt termini, no s’avançarà fins que s’imposi el principi de realitat, a més de la lluita pel poder. Unes noves eleccions poden produir un Parlament similar o fins i tot una majoria del PP amb Ciutadans que permetria governar. Però no solucionaria el tema fonamental de l’estructura caduca d’Espanya. Amb què farien oposició uns i altres?
