09/06/2022

Rafa, deixa-ho córrer / Rufián, anar-hi anant

3 min
Rafa Nadal a Roland Garros.

Rafa, deixa-ho córrer

Una vegada em van preguntar a qui m’hauria agradat entrevistar a la televisió i havia declinat la invitació. No vaig haver de pensar gaire la resposta: Rafa Nadal. Fílies i fòbies al marge, és un dels millors esportistes de tots els temps. En el tenis, el número 1. Més enllà de les moltes hores que ens ha entretingut, fascinats per les seves gestes, els seus cops i els seus tics, em sembla un personatge únic. Durant disset anys, Nadal s’ha mantingut a l’elit amb un dolor que per a la resta de mortals hauria estat incapacitant. Esclar que al seu talent hi ha sumat molt de sacrifici, com tants altres esportistes. I és evident que si tira passing shots inversemblants és perquè hi ha posat més hores d’entrenament que ningú i la mateixa honestedat que el seu avi a la botiga de mobles de Manacor. Però si la mà esquerra és prodigiosa, el peu esquerre li ha fet la guitza des que era un marrec. Ni les plantilles especials ni tots els tractaments sobre l’escafoide per mitigar els dolors de la síndrome de Müller-Weiss ja no fan efecte. A París, ha jugat partits amb el peu anestesiat per bloquejar els nervis sensitius. Una solució a curt termini però una gran incògnita per al dia de demà. El 2019, després de guanyar l’Open dels Estats Units, el seu entrenador li va haver de posar els pantalons perquè Nadal no podia ni moure la cama. Coix, com tantes vegades. A l’inici de Roland Garros el mateix Carles Moyà va ser clar: “No hi ha miracles. No espereu que Nadal estigui jugant amb un peu amputat o una pròtesi”. El risc ja saben quin és. Nadal, amb 36 anys, ha guanyat 92 campionats, 22 Grand Slams, 14 Roland Garros i diners a cabassos que no se’ls acabaran ni els seus rebesnets. Diu que té una vida feliç fora del tenis, doncs que l’aprofiti. A la llarga diu que voldrà jugar a golf i a pàdel amb els amics. Continuar competint és un futur amb dolor de per vida. Si avui, més que una entrevista, em concedís una sola pregunta, li diria: “Rafa, per què no ho deixes córrer?”

Gabriel Rufián al Congrés, en una imatge d'arxiu.

Rufián, anar-hi anant

Gabriel Rufián és, més que polític, un col·leccionista de semàfors vermells. Sumant la premsa catalana i la premsa espanyola, n’acumula tants que es podria empaperar l’apartament de Madrid. Potser, al capdavall, treure de polleguera els d’aquí, els d’allà i els del propi partit és una capacitat que ningú no li sap reconèixer. Segons com, la provocació pot ser fins i tot un mèrit en un món on els discursos políticament correctes arriben a embafar. En qualsevol cas, virtut o defecte, sacsejar és una característica d’algú que a vegades sembla que s’ha posat l’americana del partit equivocat. Mai cap líder independentista havia acumulat tanta reprovació pública i mediàtica, no tant pel que fa –perquè no té poder per fer gaire res– sinó pel que diu. El pitjor de tot és que la majoria d’aquests semàfors vermells semblen merescuts. És el que té ser un bocamoll de barbeta alta, un pinxo de retòrica deixatada que, de tantes coses que vol dir, enverina les paraules i, tot sol, s’embolica per Twitter, mar i aire. No sembla, però, que siguin relliscades de les quals després es penedeixi i demani disculpes sinceres. Des del 2017 i les famoses “monedes de plata”, cada frase de Rufián sembla regalada a consciència, per anar a ferir, amb una estranya obsessió per Puigdemont. El seu menyspreu cap als exiliats tampoc no és nou. Ara, la indecència de qualificar de “tarats” els qui van proclamar la independència és motiu suficient per deixar el seu escó d’ERC al Congrés. Pere Aragonès el va instar a rectificar ràpidament. Potser des del partit l’haurien de convidar a plegar, perquè d’ell no sortirà aquest gest de dignitat. La insolència de Rufián no és només una ofensa per als polítics que van fer possible l’1 d'Octubre i que ho han pagat molt car, també és altament injust per a milions de ciutadans que van fer alguna cosa –ni que fos somiar– perquè la independència no fos una quimera. 

Xavier Bosch és periodista