Ramon Calsina, un pintor sempre vigent (1983)
Peces històriques
De l’article del crític d’art, novel·lista i poeta Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003) a l’Avui (17-III-1983) sobre l’artista Ramon Calsina i Baró (Poblenou, Barcelona, 1901-1992). Perucho feia una crida compartida per altres escriptors i intel·lectuals que, amb el lema “Ramon Calsina, un pintor sempre vigent”, reivindicaven l’obra d’aquest artista enigmàtic i suggestiu. La iniciativa va donar fruits: l’Obra Social de la Caixa i la Generalitat van organitzar-li una exposició d’homenatge. El 1990, dos anys abans de morir, va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Aquesta tardor la Fundació Vila Casas ha obert a Espais Volart (Barcelona) l’exposició “Misèries humanes” amb obres de Calsina.
Mesos enrere, des de les pàgines d’El Món, el poeta Joan Oliver reivindicava la gran figura, ingratament oblidada, de Ramon Calsina. Ara, des d'aquesta secció, una de les primeres coses que m'apresso a fer és unir-me a aquest acte de justícia demanat per la veu del nostre poeta. Ramon Calsina ha estat un gran silenciós. Ha treballat tenaçment i en silenci, sense propaganda. Des del començ, és evident la seva disconformitat amb moltes coses de la natura humana. Com els grans moralistes del passat, ens ha ofert el repertori dels set pecats capitals i els ha posat en evidència amb sarcasme i un sentit del grotesc molt peculiar. A vegades, la sàtira esdevenia ferotge i sagnant, estructurada per un dibuix implacable i una coloració taciturna i ombrívola, originalíssima. Hi ha hagut sempre un punt de deliri surrealista en la seva obra, un surrealisme personal i que no té res a veure amb el surrealisme oficialment admès: nens de bolquers que transporten llur candidesa volant per les cambres, orelles creixent amb insídia monstruosa, enormes pans emmarcats, com magnífiques obres d'art, a la paret. Sempre, per damunt dels terrats, apareix la Torre de les Aigües i el mar blau que banya el seu Poblenou. Heus ací el món humil dels pobres. Un món així, que fustiga, no ha estat mai un món còmode, confortable per als “happy few”. Calsina ha arribat a l'edat dels màxims honors civils; l'edat en que la nostra tradició catalana, inseparable de la de l'antiguitat clàssica, grega i romana, reputava dipositària de la grandesa d'ànima, advertint que la grandesa d'una ànima és nua, lluminosa i viril. Siguem conseqüents amb aquesta tradició senatorial i, en l'hora present de les recuperacions nacionals, donem a Ramon Calsina l'honor civil que es mereix i que tots nosaltres li devem. Com feia el poeta Joan Oliver, jo m'atreviria a demanar als òrgans oficials de la nostra política cultural un homenatge a Ramon Calsina i una gran exposició retrospectiva de la seva obra. Ho demano també a aquestes grans institucions culturals que són, en l'actualitat, les nostres Caixes d’Estalvi. Una bona exposició retrospectiva de Ramon Calsina seria per a molts —no ho dubto gens— una sorprenent, autèntica revelació.
