De re comunista (1925)

De l’article de Llorenç de Balanzó (Barcelona, 1860-1927), signat amb el pseudònim Vèrax, aquest mes fa un segle a Catalunya Social (3-X-1925). Era la quarta peça que Balanzó publicava en aquell setmanari catòlic amb la pretensió de polemitzar amb Josep Pla, que havia escrit cròniques sobre Rússia. Poeta, autor teatral, assagista, traductor, Balanzó es dedicava sobretot al negoci familiar d’importar i vendre productes colonials. Era un abrandat apologeta del catolicisme tradicional. El papa Benet XV li atorgà el títol de marquès de Balanzó.

De les cartes a La Publicitat i a La Veu de Catalunya dels senyors Pla i Xammar, respectivament, se'n desprèn ben clar que els Soviets, atrafegats fent estadístiques, feina pesada i meticulosa, tenen una mica abandonades la higiene i la seva mare, la netedat. [...] Parlant de Nidgni-Nodgorod [Nijni Nóvgorod], ens explica el senyor Pla que és una ciutat de dos-cents mil habitants, en la qual regna “un desordre, una brutícia i una misèria pertot arreu, que fan venir ganes de plorar”. I va seguint: “A Rússia només es troben dues menes de coses ben construïdes, netes, acabades: les esglésies i les cases de l'antiga noblesa”. És bo fer-ne esment. “Totes les altres coses –diu– són sinistres, abandonades, alçades sense ordre ni concert. Els més petits detalls revelen que el govern tsarista era simplement una policia grollera i brutal, i que l’única preocupació era tenir ofegat el bestiar humà”.

Ben lluny de nosaltres eixir en defensa del tsarisme; però, francament, aquest atac que li infligeix el corresponsal de La Publicitat, igual que si els Soviets fossin quelcom distint d'una policia, almenys tan grollera i brutal com la dels tsars, ens sembla un xic desenraonat. Mai no direm que els russos no tinguessin motius de rancúnia al tsarisme; però suposar que hi hagin guanyat sota els Soviets, vol una gran dosi de bona voluntat. Tornarem a dir: per què no fan la prova, els caps bolxevics, d'afluixar un xic les vàlvules? Que ho assagin! Seguim, però, la inspecció higiènica de Nidgni-Nodgorod, i veurem que si el tsarisme volia tenir “ofegat el bestiar humà”, els bolxevics, per molt que ofeguin aquest, deixen campar lliurement el bestiar bèstia. A Nidgni-Nodgorod s'hi celebra anyalment una fira que s'obre el primer d'agost i dura dos mesos. “Vénen (diu el senyor Pla) comerciants de tots els punts de l'Àsia... el contingent d'europeus és més petit. Però això no exigeix pas forçosament que Nidgni sigui una ciutat sense hotels –perquè els quatre que hi ha administrats avui pel Soviet local són vells, bruts, pudents, plens d'animalets”. Els russos, però, habituats a les fuetades tsaristes, i ja entrenats a rebre els cops de tralla bolxevic, no donen importància als insectes, per ferotges que siguin. “He tingut ocasió d'explicar a diverses persones del país l'abundància d'animals que hom observa en els hotels, i m'han respost amb una cara de resignació infinita, meravellats i, alhora, convençuts: Són uns animalets tan petits, tan petits, que no val la pena d'amoïnar-s'hi”. I ara, el senyor Pla, es fa ell mateix una pregunta: “Quantes persones hi havia a Nidgni, en temps del tsarisme, que vivien bé i amb una mica de netedat? N’hi devia haver ben poques, comptades pels senyals exteriors”. Aquests senyals, segurament, són les cases “ben construïdes, netes, acabades”, de les quals ens parlava abans el periodista, que pertanyien a l'antiga noblesa. Em sembla que podríem preguntar nosaltres al senyor Pla: "Si aleshores era poca la gent neta i que vivia bé, és molta avui la que viu en les dites condicions, segons es desprèn de les explicacions de vostè mateix?" [...]