Com reconèixer una pel·lícula nadalenca

—La protagonista de la pel·lícula és molt maldestra, però això no fa enfadar a ningú, i encara menys a ella mateixa. Quan ensopega, es descuida les claus o provoca un accident, tothom somriu.

—Consumeix molts més cafès per emportar dels que aconsellaria qualsevol cardiòleg.

—Té un estoc de pijames de tons vermells que es posa sempre conjuntadament i que no caben en cap estenedor convencional.

—Sense que ho hagi especificat al perfil de Tinder, sempre lliga amb un home vidu, de professió entranyable (veterinari o arqueòleg o propietari d’una botiga de caramels), que té una filla llesta que el vol tornar a aparellar.

—L’acció sempre passa a Vermont.

—Quan va a emprovar-se roba amb el seu millor amic gai, tot passa a càmera ràpida.

—La neu que hi pugui sortir mai no està trepitjada.

—Els cotxes s’espatllen molt i les peces de recanvi triguen tot el Nadal a arribar.

—Tothom té mitjons gruixuts.

—Estranyament, tots els jerseis de dona de la pel·lícula tenen les mànigues molt llargues. No té res a veure amb el concepte “roba de creixença” que feien servir les nostres mares quan érem petits, i que volia dir que ens la compraven tres talles més gran, perquè ens durés.

—Tothom sap patinar, excepte la protagonista [vegeu el punt 1].

—Les dents blanques de tots els protagonistes no concorden amb la xocolata que, a cada moment, els personatges queixalen.

—Els que expressen mandra per guarnir la casa mostren les poques ganes del fumeta. Ella, que expressa il·lusió per fer-ho, mostra la hiperactivitat del cocaïnòman. No hi ha terme mitjà.

—Tothom agafa les tasses amb les dues mans.

—Hi ha sempre un locutor de ràdio local que es declara, en directe, al seu amor, i que fa que els cotxes s’aturin i els conductors plorin emocionats. Si l’Ustrell prova de fer el mateix a la ràdio, probablement serà acomiadat.

—No hi ha canvi climàtic.