1. Advertències. Una imatge a retenir: Xi Jinping a Tianjin marcant perfil diferencial enfront de Trump acollint Vladímir Putin i Narendra Modi. Un senyal que posa en evidència el desori exhibicionista del president americà i apunta a canvis significatius en les relacions de forces mundials. Alguna cosa es belluga. No val a badar.
Sembla que els començaments de curs demanen propòsits d’esmena, iniciatives noves i senyals d’un voluntarisme confortable. Però és fonamental no perdre el món de vista quan parlem de les nostres coses. Després de l'episodi del Procés, estem ara en una fase inercial en què la política es mou gairebé per fatalitat. Es nota massa que no hi ha res a proposar amb la força que dona la novetat i que tots tenen dificultats per treure’s el fang de les sabates. Les rutines alimenten el present i la política es fa insípida i avorrida, mancada d’un debat real d’idees i de projectes que puguin resultar estimulants.
Per què aquesta mediocritat? Perquè hi ha canvis profunds en les estructures de poder de la societat que es van decantant de mica en mica i de moment condicionen més que no generen expectatives estimulants. El perill és que tot plegat acabi amb un incendi, en uns temps en què les mutacions autoritàries dominen l’escena de manera cada cop més asfixiant. I la democràcia sembla estar marcada pels propòsits dels poderosos que es belluguen amb la impunitat que els dona el nou sistema de comunicació.
En una entrevista a Philosophie Magazine, Curtis Yarvin, un intel·lectual pròxim al milionari transhumanista Peter Thiel i al vicepresident J.D. Vance, diu que el que cal fer als Estats Units és “liquidar la democràcia, la constitució de l’estat de dret, per instaurar una monarquia autoritària centrada al voltant d’un rei gaudint de tots els poders”. I no genera cap escàndol. Entra dins de les dinàmiques del moment, sobre les quals camina un Donald Trump que volent-ho tot acaba regalant oportunitats als seus adversaris, siguin Xi Jinping o Vladímir Putin.
En tot cas, els EUA s’han convertit en factor d’estimulació de les passions autoritàries. I el fantasma del conflicte global es projecta sobre el món. La màxima i cruel expressió d’aquest clima és la vergonyosa claudicació dels països democràtics davant del genocidi –la destrucció sistemàtica d’una població– de Gaza. Curtis Yarvin, intel·lectual orgànic de l’autoritarisme postdemocràtic als Estats Units, a qui m’he referit abans, és precisament l’autor de la delirant idea de transformar Gaza en una Riviera per a propietaris rics.
2. Inèrcies. Si baixem als espais de proximitat tot és més prosaic, però, tanmateix, l’estat de decepció induïda es palpa. Catalunya no acaba de sortir de la ressaca del Procés, i ja sembla haver trobat la calma per la via d’una certa despolitització, com si poc o molt cadascú estigués buscant, a les palpentes i sense pressa, com reprendre volada. El president Illa segueix fent de la gestió virtut, que és una estratègia d’alt risc perquè es jutja en els resultats, i no és sempre evident. No només de pa viu el ciutadà i, encara que és cert que és un moment que les il·lusions es desdibuixen, algunes formes d’identificació són necessaris. ¿És prou confortable la imatge de l’home sense atributs precisos que fa de la moderació virtut? El nacionalisme conservador esdevé paralitzant mentre no es tregui els fantasmes de sobre i entengui que cal una renovació profunda. I així estem, en un qui dia passa any empeny que té data de caducitat. Qui marcarà el pas?
I a Espanya es posa de manifest el desconcert generalitzat de la dreta –el PP en aquest cas—, que amaga el projecte polític per no mullar-se amb relació a Vox, situant-se així en una dependència creixent de l’extrema dreta. La por de Feijóo i companyia a desenvolupar una proposta sense vergonya i amb càrrega ideològica és indiciària d’una inseguretat que paralitza qualsevol iniciativa positiva. Ni una idea, ni una proposta, només un encadenat d’acusacions, sense cap sentit del ridícul, per a la construcció d’una imatge del president Sánchez com a campió de la corrupció. Una estratègia que genera dubtes sobre la seva eficàcia –aspirar a governar requereix alguna cosa més que destruir l’adversari– i que, en tot cas, és una contribució al creixement de Vox com a portaveu de la dreta en el combat ideològic. I dona a Sánchez espai per a la resistència. De moment no s’aprecien gaires senyals per pensar que aquest curs ens pot treure d’aquestes rutines, que ara mateix és l’extrem dret qui capitalitza, tant a Catalunya com a Espanya.
