Recuperar l’excel·lència educativa
La fi del curs escolar i l’inici de les vacances d’estiu ens porten com cada any els aprovats i els suspensos, i amb ells la repetició de curs o la celebració dels èxits. Espanya és campiona en repetició escolar. Els alumnes espanyols repeteixen tres cops més que a la resta de països de l’OCDE. El percentatge de repetidors a Catalunya (18%) està més a prop de la mitjana de l’OCDE (11%) i de la UE (13%) que no pas de la mitjana d’Espanya (29%). L’escàndol que suposen aquestes dades per a Espanya, que segueix a la cua d’Europa en abandó escolar, han accelerat la voluntat política d’introduir una nova cultura que reconciliï l’avaluació amb l’aprenentatge. No podem sinó celebrar que la repetició passi a ser una mesura “excepcional”, tal com va explicar fa pocs dies la ministra Celaá a Barcelona. Està més que demostrat que és una mesura molt costosa i poc efectiva, que genera desigualtats, fracàs i, a la llarga, precarietat. Per tant, és molt positiu replantejar-se l’ús de la repetició com a estratègia per gestionar les dificultats d’aprenentatge, anar-la suprimint com han fet la gran majoria de països i com està fent d’uns anys ençà Catalunya. Ara bé, amb un decret llei i el canvi de normativa no n’hi ha prou per canviar una cultura dels suspens molt arrelada i que demana un canvi de mentalitats.
Reduir al màxim la repetició és una mesura estructural per reduir les taxes de fracàs a Espanya però hauria d’anar acompanyada sense dilació d’altres mesures de millora de la qualitat docent i els aprenentatges dels alumnes. És perillós reduir l’argumentari al “deixar passar de curs o obtenir el títol amb suspensos” perquè es promou l’imaginari col·lectiu de “rebaixes” de nivell, i es desprestigia el món de l’ensenyament obligatori. I, prou ho estem veient, es desperta la militància dels més reaccionaris. El que això genera és una idea errònia del que es vol tot regalant arguments als antipedagogs que, ancorats en el passat, voldrien fer-nos creure que “la letra con sangre entra ”.
Educar en la diferència és promoure l’excel·lència per a tothom. És fer realitat que tots i cadascun dels alumnes, sense excepció, tinguin dret a donar el millor de si mateixos. Preocupar-se per reduir la xifra dels que suspenen no és suficient ni probablement la millor estratègia per fer avançar el sistema. Si els pilars de la nova llei són l’equitat i l’excel·lència, no s’hauria de deixar l’excel·lència en mans dels que pensen l’escola per continuar reproduint i augmentant les desigualtats del nostre món.
Si mirem l’informe PISA (disposem de poques fonts de dades com a sistema) la falta d’excel·lència és una altra llosa a Espanya. Els índexs d’alt rendiment són del 7% en matemàtiques i el 4% en ciències, 4 i 3 punts, respectivament, per sota de la mitjana de l’OCDE i molt lluny dels països capdavanters, amb més del 40% d’alumnat d’alt rendiment. Unir els pols de l’equitat i l’excel·lència voldria dir que l’escola integra la diversitat de ritmes d’aprenentatge sense que això suposi fer baixar els nivells de qualitat del sistema i el rendiment del conjunt de l’alumnat. L’alt rendiment o l’excel·lència requereixen l’èxit no d’uns quants sinó de tot l’alumnat. L’excel·lència no s’ha d’entendre en un sentit restringit als alumnes més brillants o a una minoria de superdotats. Del que es tracta justament és de crear les condicions per tal que tots i cadascun dels nois i noies puguin destacar, partint de la idea que tots tenen capacitats i ambicions diverses per fer créixer i excel·lir. ¿És possible, doncs, augmentar les expectatives? ¿Podem recuperar el valor de l’excel·lència entre docents i alumnes?
En països com Estònia o Polònia, considerats com les noves Finlàndia, s’han esforçat per atraure les persones més aptes per exercir la docència i les han format fins a convertir-les en excel·lents professionals de l’educació. Els sistemes educatius amb un alt rendiment van encara més enllà, i es fixen alts objectius a assolir per a tots i cadascun dels alumnes, i després en monitoritzen el rendiment en comparació amb les expectatives, i intervenen allà on no són satisfetes. Intervenen eficaçment amb processos d’avaluació de cada escola i identificant les que no obtenen un bon rendiment amb l’objectiu de donar-los suport per tal de millorar i elevar els estàndards. També intervenen a nivell de cada alumne, i desenvolupen processos dins de les escoles per identificar quan un estudiant està començant a tenir dificultats, de manera que actuen de seguida per millorar-ne els resultats. L’escola de l’excel·lència no és l’escola de les elits. Es tracta de reconèixer els diferents talents i d’oferir una igualtat d’oportunitats d’excel·lir al conjunt de l’alumnat. Recuperar el valor de l’excel·lència educativa és treballar per l’equitat.
