29/12/2023

Refer la confiança per seguir fent camí

3 min
El proper referèndum

Si en algun moment dels propers anys es vol recuperar la via cap a l’exercici del dret a l'autodeterminació que Catalunya va emprendre amb força a partir del 2012, caldrà fixar-se en les variables externes i les condicions internes que fins ara han impedit assolir l’objectiu final, que no és altre que una Catalunya independent en una Europa creixentment federal. Darrerament insisteixo molt en la idea que quan parlem d’independència en el marc europeu hem d’explicar les coses com són i com volem que siguin: és a dir, sobiranies compartides i independències limitades en benefici d'un projecte europeu comú, que ens faci ser algú en el context mundial i que ens garanteixi progrés i benestar a llarg termini. 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les variables externes són difícils de predir i impossibles de controlar per nosaltres mateixos. Existeixen, ens condicionen, però cauen fora del nostre abast. En el punt culminant de l’anomenat “Procés”, l’octubre del 2017, la guerra oberta entre Rússia i Ucraïna no s’havia desfermat, els alemanys i bona part dels europeus tancaven plantes nuclears i invertien en infraestructures per comprar més gas als russos, el conflicte sempre latent al Pròxim Orient no havia agafat la dramàtica virulència actual, i els països de la UE no prioritzaven com ara ni l’ampliació cap a l’est ni l’increment dels seus pressupostos de defensa. I tot això sense esmentar la pandèmia i les seves dures conseqüències de tot tipus, que encara patim. Aquestes variables són molt poderoses, ens afecten, les hem de tenir molt presents, però poc hi podem influir. 

En canvi, hi ha tot un reguitzell de condicions que depenen només de nosaltres, de les quals tenim la decisió a les nostres mans, i que resulten absolutament crucials si volem recuperar la credibilitat del projecte sobiranista. En citaré tres, per a mi les més decisives: compartir l’objectiu, traçar un camí comú i refer les confiances trencades.

Sobre l’objectiu, cal consensuar si posem l’accent en el dret a decidir o en la independència. No és exactament el mateix, tot i que estiguin íntimament entrelligats. Vista l’experiència de la darrera dècada, cal decidir si ens fem forts en la reclamació del nostre dret primari o natural, o bé si passem pantalla, donem per superada aquesta etapa i definim una estratègia sòlida i possible per arribar a la independència, que avui no existeix. Sembla, per la reclamació dels partits sobiranistes de pactar un nou referèndum, que estem més pel reconeixement del dret a decidir. Tot i la seva enorme dificultat, es tracta d’un objectiu que aplega més consensos a l’interior i més comprensió a l’exterior.  

Pel que fa a traçar un camí comú, la clau resideix a disposar d’un full de ruta acordat entre tots els actors sobiranistes, com en el seu moment va existir. Si es va fer, vol dir que és possible. Soc testimoni de primera mà d’esforços duts a terme pel president Puigdemont, en moments claus, per buscar fórmules d’integració i de suma dins l’espai independentista. Esforços que dissortadament varen rebre el seu cop de porta corresponent. Ara, quan veiem que cadascú va pel seu camí, hem de recordar l’evidència pura i simple: o hi ha camí comú, o no hi ha camí. A curt termini, el risc més gran de la manca de camí comú és que en les pròximes eleccions catalanes els partits independentistes perdin la majoria que tenen al Parlament, una majoria que a hores d’ara ja és precària i inestable. Cal fer tot el possible, i una mica més, per evitar aquest escenari. De fórmules, si es vol, n’hi ha. 

La tercera condició, refer les confiances trencades, pot resultar la més complicada de totes. La política la fan les persones, i la condició humana apareix sovint com quelcom inescrutable. 

Desconfiar de l’estat espanyol té la seva lògica avalada pels fets, però tanta desconfiança entre els propis costa d’acceptar. Refer la confiança entre persones que tenen ferides profundes obertes només es pot fer empassant-se cada dia una engruna d’orgull i sembrant cada dia petites llavors de concòrdia. Un projecte de país que ha aplegat tants anhels i tantes energies mereix, com a mínim, que s’intenti. 

Reconstruir aquestes condicions requerirà temps, ofici i visió. Tanmateix, a parer meu, són condicions sine qua non. Si es vol tornar a recuperar la credibilitat del projecte i el suport electoral, cal garantir l’èxit d’aquesta reconstrucció. I com que la vida flueix cada dia, mentre refem la confiança per seguir fent camí, aprofitem a fons la conjuntura política a Madrid, difícilment repetible, per resoldre dèficits estructurals que frenen les energies i ambicions catalanes. El país sencer se’n beneficiarà.

Artur Mas, 129è president de la Generalitat
stats