Apunts al natural 06/12/2022

El règim del 82

3 min
El TC se encuentra hoy reunido para analizar el recurso del Gobierno

1. La norma. El Dia de la Constitució ha arribat en un moment àlgid de l’espectacle que està donant el poder judicial, en sintonia amb el PP, al negar-se a complir el mandat de renovar el seu Consell General i el Tribunal Constitucional. ¿Com es pot demanar als ciutadans que respectin la Constitució si els jutges no ho fan?

Tota llei és el que és i l’ús i la interpretació que se’n fa. En el cas de la Constitució espanyola, és més que evident. N’hi ha prou recordant que des del 1978 només ha estat esmenada dues vegades, com si fer-ho fos tabú, que és exactament el contrari del que hauria de ser el marc comú d’acció política. Sens dubte, i els que ho vam viure ho sabem, en aquell moment era un pas substancial que dotava el país d’uns drets i unes llibertats que fins llavors la sola pretensió d’exercir-los et podia dur a la presó. El mateix recurs al concepte nacionalitat –provinent de la Rússia estalinista– no deixava de ser un pas cap al reconeixement d’una idea prohibida: la pluralitat del país. Va ser un d’aquells períodes il·lusionants en què el passat està amortitzat però encara pesa, i el futur encara no està concretat, cosa que afavoreix l’equívoc que tot és possible.

Que les Corts franquistes es fessin l'harakiri deixava clar que s’estava assumint que allò no podia continuar. Però al mateix temps hi havia sectors amb prou força per rebentar-ho tot. I així va transitar fent equilibris Adolfo Suárez: aconseguint deixar constància que entràvem en una època nova amb la Constitució, el retorn del president Tarradellas o els Pactes de la Moncloa, que van fer seure en una mateixa taula protagonistes fins llavors separats pels mecanismes d’exclusió de la dictadura.

2. La pràctica. De fet, la Transició s’acaba amb la majoria absoluta del PSOE el 1982, un any i mig després del cop d'estat fallit de Tejero. És a partir de llavors que el nou règim es fa carn. Es construeix dia a dia, amb l’exercici pràctic de la política en un moment en què la por del passat s’ha esvaït i ja no hi ha raons per pensar que tot pugui saltar pels aires, malgrat la tenaç pervivència d’un anacronisme –el terrorisme d’ETA– que serà un llast per la seva crueltat però també perquè servirà de coartada per a l’enduriment del règim.

En tot cas, el PSOE va arribar al poder amb una autoritat política –una victòria aclaparadora– i moral sense precedents, en un moment en què encara que les il·lusions ja començaven a minvar –el principi de realitat és molt poderós– semblava que el canvi –promesa d’aquella campanya– era possible. Què va passar? Que Felipe González va prioritzar per sobre de tot l’estabilització i la consolidació del nou règim, deixant de banda moltes de les transformacions de fons que un país sense tradició democràtica, ni hàbits liberals, i amb un sistema molt rígid i burocratitzat, necessitava. De manera que la decepció va anar pujant com l’aigua en una inundació. Ja no estàvem en els moments un punt inconscients en què es vol creure que tot és possible, sinó en l'estructuració d’un nou règim polític, amb tot el que això té d’enquadrament i definició de límits. La Loapa i la vaga general del 1989 poden ser dos senyals d’aquesta frustració, que després deixaria dues icones com els GAL i la corrupció, amb Roldán, el director general de la Guàrdia Civil, com a símbol d’aquella degradació.

Què vull dir amb això? Que el que marca per a bé –en camps del desenvolupament econòmic i social– i per a mal –rígida i excloent estructuració del poder– el règim del 78 és qui va posar-lo en pràctica: Felipe González i les seves majories absolutes. Que després trobarien continuïtat amb José María Aznar, el líder descarat d’una dreta que surt rabiosa de la seva travessia del desert, que aposta per un major enduriment alhora que s’entregava a l’onada neoliberal. Amb la crisi del 2008 i amb el xoc del 2017 amb l’independentisme català emergeix la cara més negra de la Constitució: el seu ús com a instrument d’exclusió. S’evidencien així els límits del règim del 82.

Josep Ramoneda és filòsof
stats