El regne de l’eufemisme
1. Unanimitats. A Sevilla, Alberto Núñez Feijóo és elegit president del PP per aclamació, amb més del 99 per cent dels vots a favor i sense cap adversari que aporti el punt de contradicció. A Alcarràs, Jordi Sànchez anuncia que no es presentarà a la reelecció com a secretari general de Junts i demana que es treballi per confegir una candidatura única a l’hora de substituir-lo. ¿De la democràcia representativa a la democràcia per adhesió?
Dos mons: el PP, és a dir, la dreta identitària espanyola, que ha transitat sense ruptura des del franquisme –a través de Fraga– fins ara, i JxCat –hereu indirecte del pujolisme, format en un procés d’acumulació d’independentistes de variada procedència fins a constituir un popurri inevitablement dissonant pels accents de veus tan diverses– coincideixen en pensar que la millor via de sortida de les seves desavinences és entrar en el carrusel de les unanimitats. És a dir, cobrir les diferències amb la manta ben gruixuda d’un lideratge que estigui atent als sorolls de fons, però imposi silenci. És aquest, el camí?
Entre les virtuts dels mecanismes de debat, votació i representació democràtics hi ha la capacitat de donar veu a les diferències i d’articular vies d’acord i de compensació. I quan no es dona sortida a la diversitat acaba passant el pitjor: és el regne de les desconfiances que s’expressen amb la boca petita, de les filtracions interessades, de les travetes més o menys innobles entre els diferents actors, de l’acció dissolutiva del soroll a les xarxes, és a dir, dels punts de fuga d’una pau imposada que és el que veiem cada dia allà on regnen les falses unanimitats. I això no es resol amb un gest de bona voluntat: busquem algú que ens empari, a partir del principi que tots estem amb ell. El camí és l’invers: triar, per la via democràtica, entre uns quants algú que reuneixi autoritat i capacitat d’atenció per poder integrar posicions diferents sense negar-les.
2. Ser o existir. Després dels anys de ferro d’Aznar, el PP ha viscut un període en què la manca d'autoritat li ha fet mal. Primer, amb el peculiar estil de Rajoy de governar per absència, deixant podrir els problemes com va fer amb la corrupció i amb Catalunya. I després amb la insuportable lleugeresa de Casado, incapaç d’exercir cap tipus de lideratge, entregat a la barroeria de Teodoro García Egea, en funcions de cap de policia. Ara el PP busca recuperar l’espai perdut (assetjat per l’extrema dreta) acabant amb la cridòria de l’època Casado-Ayuso (quan la democràcia interna no funciona, és el temps de les traïcions) i elevant per unanimitat Feijóo, un líder sense atributs precisos, que sembla destinat al doble joc de la calma aparent i el pragmatisme cruent de la col·laboració amb Vox (les xifres manen).
La difícil desescalada de l’independentisme augmenta les distàncies entre els que reconeixen el principi elemental de les relacions de forces –i es preparen per a una carrera de fons– i els que passen de llarg sobre la realitat i volen accelerar el ritme sense voler reconèixer el que és evident: que no hi ha ni capacitat insurreccional, ni poder coercitiu, ni suport internacional, ni majoria suficient per imposar la independència. És temps de guanyar eficàcia en l’acció de govern, d'afrontar els debats de fons i de deixar d’anar a la baralla permanentment per por a l’expressió oberta de les diferències tàctiques i estratègiques. En democràcia és més útil parlar que amagar unes discrepàncies que generen ferides cada dia. Però no es vol entendre, perquè el debat obert té el problema que fa emergir les contradiccions i, per tant, obliga a afrontar-les. Per això s’opta pel regne de l’eufemisme. I no hi ha res més eufèmic que imposar l’autoritat per unanimitat.
La política d'arreu té una poderosa composició identitària. Aporta la comoditat de disposar d’un marc referencial presentat com a inqüestionable i que es fonamenta en el que som i no en com existim. Una política que condueix a proclamar la unanimitat per silenciar les diferències de fons. És un mal camí.
