Reimaginar les cures

4 min

La recent Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP26) i la llei d’infraestructura social del president nord-americà, Joe Biden, coneguda com a Build Back Better Act [llei reconstruir millor], comparteixen una característica important. Al centre dels esforços mundials per mitigar el canvi climàtic i adaptar-nos-hi hi ha el compromís de cuidar el planeta. De manera similar, la llei de Biden és un desemborsament inicial per construir tota una infraestructura d’assistència -que inclou cures infantils, crèdit fiscal per fills o atenció comunitària i a la llar assequible per a tothom que ho necessiti- als Estats Units.

La reacció davant aquestes dues fites ens diu una cosa important sobre la manera que té molta gent de considerar les cures i l’assistència. En el context del canvi climàtic, la cura de la Terra es tradueix en un conjunt de prohibicions, restriccions i deures: no podem continuar vivint com ho fem ara sense atraure la catàstrofe. I molts justifiquen el seu suport a les cures infantils i dels ancians emfasitzant que, si augmentessin, les persones que se n’ocupen -majoritàriament encara dones- podrien continuar formant part de la força de treball i ser, per tant, membres “productius” de la societat.

En tots dos casos, per tant, la cura, l’assistència, són mitjans per a un fi en comptes d’alguna cosa que desitgem i valorem en si mateixa. La cura com a deure (hem de cuidar el planeta i els membres de la nostra família) o bé com a servei pel qual hem de pagar (podem comprar crèdits de carboni per compensar el nostre agradable consum, i llogar-ne per alimentar, banyar, vestir i traslladar els que estimem).

Però, com la dissenyadora social britànica Hilary Cottam i jo hem escrit, les cures no són serveis, sinó “una relació que depèn d’una connexió humana”. La qualitat i la profunditat de les nostres relacions amb els altres són essencials per a la nostra longevitat, el benestar, el desenvolupament del nostre cervell i per a la nostra pròpia humanitat. En una conferència recent a la British Health Foundation, Cottam ens va recordar el concepte del filòsof Martin Buber, reiterat pel papa Francesc en una xerrada TED el 2017, de com “arribo a ser un jo a través d’un tu”.

Suposem que “nosaltres”, la raça humana, arribem a ser completament humans a través de la relació amb el nostre entorn. O, en altres paraules, que el tipus de persones que som depèn de la nostra relació amb la Terra. L’arqueòleg britànic David Wengrow sosté que els descobriments recents sobre les restes de les societats primerenques xoquen amb la teoria que les jerarquies de poder són necessàries per a la civilització. Descriu “ciutats jardí” sense centres, societats que alternaven l’ordenament jeràrquic amb una cooperació igualitària i cultures que gestionaven el sòl a través de la protecció i no de la propietat. I conclou: “Resulta que som una espècie juganera i inventiva que fa poc va quedar atrapada en un joc mortal d’extracció i expansió -si no estàs creixent estàs morint- i va oblidar com canviar les regles”.

La manera de relacionar-nos amb la Terra determina al seu torn la manera com creem valor econòmic. En l’era agrícola, cultivàvem i criàvem animals per alimentar-nos i intercanviar-los amb altres. En l’era industrial vam extreure materials de la Terra i els vam convertir en productes que podíem fer servir per vestir-nos, protegir-nos, transportar-nos, educar-nos i entretenir-nos. En l’era digital extraiem dades de les nostres interaccions humanes i amb la Terra, i les convertim en un nou conjunt de béns i (principalment) serveis.

Però si ara hem de reparar la Terra i garantir la sostenibilitat de les nostres interaccions amb ella, llavors la cura i l’assistència -les habilitats de nodrir i cultivar el sòl, les plantes, els animals i els humans- es converteixen en una font central de valor. Cottam sosté: [Els cuidadors] Han de ser en aquesta revolució tecnològica allò que els enginyers van ser a l’anterior. La feina d’aquest segle és de reparació: reparar-nos nosaltres i els nostres entorns en termes més amplis”.

És possible que estiguem entrant en una nova era econòmica en la qual el valor sorgeixi principalment de les relacions que contribueixen a la salut i a la sostenibilitat de l’ambient i la prosperitat humana. Diguem-ne l’era relacional. Implementarem tecnologies al servei d’una àmplia gamma de relacions -ensenyar, guiar, actuar com a mentors, orientar, nodrir, capacitar, desenvolupar, cuidar, i moltes altres que haurem de descobrir o redescobrir- que permeten als éssers humans assolir el seu potencial complet i viure en harmonia amb els seus entorns. Aquesta economia passaria de l’extracció a la inversió; de la fabricació i la construcció al manteniment i la reparació; de tenir a ser, i de produir i consumir a crear i cuidar. L’individualisme estàtic cediria terreny a la interdependència dinàmica.

Aquesta visió dels éssers humans com a nodes en una vasta xarxa de relacions que pot millorar o destruir les oportunitats a les nostres vides es correspon amb la nostra pròpia biologia. Al cap i a la fi, un ecosistema és un conjunt de relacions interdependents que s’intersequen. El físic Fritjof Capra va escriure sobre “la xarxa de vida” referint-se a les innombrables interdependències dels organismes vius. L’activitat a les xarxes biològiques és un procés continu de reparació i renovació molecular i cel·lular.

Si entenem les cures així, com un conjunt essencial de relacions que ens permeten créixer i prosperar com a part d’un ecosistema planetari més gran, es converteixen en un bé en el sentit literal de la paraula. Si considerem la cura com el compliment d’un desig humà profund en comptes de com una obligació, podem convertir-la en una font de valor i, així, en una cosa a gaudir, recompensar i respectar. Sobretot, les cures ens poden oferir el camí per sortir de les nostres crisis ambientals i espirituals, un pont cap a una nova economia i una comprensió més profunda de la nostra pròpia humanitat.