08/10/2021

Renfe: una vaga poc transparent

2 min

La vaga dels maquinistes de Renfe, ara desconvocada, ha estat protagonista de la setmana a nivell informatiu. L’han promoguda dos sindicats: d’una banda, Semaf, que agrupa la majoria dels maquinistes, i de l’altra, un sindicat minoritari que compta amb afiliacions de personal de tallers i neteja. Una vaga conjunta però amb estratègies oposades: mentre que el primer ha provocat molts inconvenients, les parades del segon han estat endreçades i limitades a franges horàries. 

El poder del Semaf és important. Al llibre Confesiones de un ferroviario, José Luis Vila exposa el motiu de la creació d’aquest sindicat el 1986: fer de contrapès als dos grans sindicats del sector en aquell moment (CCOO i UGT) per diluir la seva força. És el que es coneix com un sindicat groc, aquell que defensa la direcció de l’empresa en comptes del personal d’una manera més o menys encoberta. Però l’estratègia inicial per a la seva creació es va girar en contra dels seus impulsors, i d’aquí la força de Semaf.

Tornant al present, les reivindicacions de la vaga no han tingut res a veure amb les condicions laborals. Les tres demandes eren: més personal, més trens i “garantir la integritat del grup en els processos de traspàs de competències”. Les dues primeres són objectives i fàcils de mesurar, la tercera no tant.    

Les demandes de personal i trens són greuges que encara s'arrosseguen de la pandèmia. De fet, la falta de maquinistes es deu a problemàtiques prèvies a la pandèmia i al nombre de jubilacions en el futur immediat. A més, la formació pràctica dels i les futures maquinistes es perllonga més del compte per les restriccions d’aforament i crea un coll d’ampolla en l’obtenció de l’acreditació final. El cas és que Renfe, inicialment, va contestar aquestes demandes amb un pla esglaonat tant d’incorporació de personal com d’augment de trens que sembla raonable. Però la vaga no va afluixar amb aquesta proposta, i això fa pensar que la clau de volta per satisfer el sindicat era la tercera reivindicació: la del traspàs de competències, un tema que afecta sobretot Catalunya i el País Valencià, on les afectacions de la vaga han estat més intenses. Finalment, el Semaf ha aconseguit, com explica en el comunicat sobre l’acord amb Renfe, “el compromís de mantenir la integritat de l’empresa pública i dels seus treballadors enfront de possibles transferències”.

No ha transcendit gaire informació sobre quins canvis comportaria per a aquest col·lectiu el traspàs de competències a les comunitats autònomes, però la intensitat de la vaga ha demostrat que el col·lectiu ho viu com una amenaça al seu statu quo.

És molt lloable que en el seu comunicat defensin un servei millor per a les persones usuàries, reclamant més trens o més personal. I són afortunats de tenir eines per defensar el futur dels drets adquirits com a col·lectiu –riders, kellys o empleades de la llar encara lluiten per assolir les condicions laborals bàsiques.

En tot cas, els sindicats que tenen aquesta capacitat de fer soroll i de complicar la vida a milers de persones tenen l’obligació d’utilitzar el dret a vaga amb responsabilitat i transparència. I serveis mínims, sisplau.

Ester Oliveras és economista i vicerectora de la Universitat Pompeu Fabra
stats