24/02/2022

Rèquiem per Pablo Casado

4 min
El líder del PP, Pablo Casado, abandonant l'hemicicle del Congrés

Portem una setmana veient com el Partit Popular s’ha obert en canal i com Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso es treuen els ulls en públic. El detonant d’aquest espectacle lamentable va ser un presumpte cas de corrupció protagonitzat pel germà de la presidenta de la Comunitat de Madrid, que s’hauria lucrat fent de comissionista amb la venda de mascaretes a preu d’or quan, el març de 2020, va esclatar la pandèmia a Espanya. Però, com és costum, el tema de la corrupció de seguida va passar a millor vida i de forma descarnada va aflorar la raó de fons, que no és cap altra que la del control del partit com a avantsala del desitjat retorn a la Moncloa.

Els esdeveniments s’han precipitat i Pablo Casado ha hagut de tirar la tovallola i el seu fidel escuder, el secretari general Teodoro García Egea, fent de fusible de la crisi, ja ha presentat la dimissió. El viatge de Casado i García Egea, que s’han repartit els papers talment com si fossin el Quixot i Sancho Panza, ha arribat al final després de quatre anys de recorregut, amb un full de serveis francament migrat. Casado va arribar a la presidència del PP després de guanyar unes primàries contra Soraya Sáenz de Santamaría, amb només el 57% dels vots, i ho va fer com a hereu de José María Aznar i Esperanza Aguirre, brandant la bandera més conservadora i el discurs de dretes. Per guanyar la cursa dins del partit va prometre retornar a les essències de la formació que va fundar l’exministre franquista Manuel Fraga i, per això, com a eixos del programa del seu programa polític recorria als clàssics de la dreta: recuperar la llei de l’avortament de 1985 i barrar el pas a l’eutanàsia, il·legalitzar els partits independentistes i derogar la llei de la memòria històrica.

Des de bon començament, Casado va topar amb la seva pròpia mediocritat. Ben aviat, va haver de fer front als dubtes relacionats amb els seus títols acadèmics. Primer, va haver de donar explicacions sobre la seva llicenciatura en dret, que havia començat l’any 1999 i que, de forma meteòrica, va completar l’any 2007 cursant la meitat de les assignatures en només quatre mesos. I també es van generar dubtes sobre el seu màster obtingut a la Universidad Rey Juan Carlos o el famós postgrau de Harvard, que en realitat era un curset de quatre dies fet al campus d’Aravaca, a Madrid. 

I en el terreny electoral tampoc no ha brillat. En les seves primeres eleccions espanyoles com a candidat, l'abril de 2019, la trompada va ser històrica. El PP va perdre més de la meitat dels diputats que havia aconseguit Rajoy, passant de 137 diputats a 66, i deixant escapar tres milions i mig de vots cap a Ciutadans i Vox. En les eleccions repetides el novembre següent, va millorar la marca, però va obtenir només 89 diputats, que s’han demostrat irrellevants al Congrés.

Segurament es pot dir de la majoria de partits, que per naturalesa tenen el lògic propòsit de guanyar les eleccions i poder dur a terme, des de posicions de govern, el seu programa polític. Però, en el cas del PP, mai no han dissimulat la voluntat d’ocupar els llocs de poder per poder-se’n aprofitar i, als ulls d’una bona part de quadres i de dirigents, i també de molts votants, Pablo Casado no serveix per a aquest objectiu i han decidit executar-lo políticament.

En tots els dies de baralla caïnita dins del PP no hem sentit ni una sola discussió amb contingut ideològic o contraposant programes polítics. Tot s’ha reduït a una baralla de galls pel poder i s’han fet servir els platós de televisió, els estudis de ràdio i les rodes de premsa com un ring on s’intentava deixar estès a terra el company de partit, amb acusacions de tota mena, però mai confrontant idees. Tota l’artilleria ha anat destinada a aconseguir un recanvi en el partit, amb l’esperança que això millori l’expectativa electoral en un espai polític on Vox està marcant l’agenda i el discurs i el PP se sent acorralat.

El sistema de partits espanyol viu una crisi profunda que no sembla tenir final i la falta de lideratges és evident. Primer va ser a Albert Rivera, després a Pablo Iglesias i ara és a Pablo Casado a qui li canten les absoltes i, ni tan sols amb això, el PSOE de Pedro Sánchez tampoc no aixeca el vol. Mentrestant, Vox, que és capaç d’articular un discurs fal·laç que arrela en molta gent, prometent solucions senzilles a problemes complexos, veu com els altres li fan la feina. Amb aquest panorama és fàcil d’imaginar que el recanvi al capdavant del PP s’escorarà encara més a la dreta per pescar en les aigües de l’extrema dreta, cosa que no augura res de bo. Com diu una expressió nostrada, Casado ha fet la fi del cagaelàstics perquè Vox li ha guanyat la partida. De la foto de Colón ja només queda Santiago Abascal.

Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia
stats