La Resolució 181 de 1947 sobre Palestina (2011)
Peces històriques
De la columna de Xavier Batalla (Barcelona, 1948 - 2012) a La Vanguardia (24-IX-2011). Avui fa tretze anys de la mort d’aquest periodista, reconegut en política internacional i com a professor de la matèria a la UPF. Aquest és l’últim article que va publicar. El passat 29 de novembre va fer setanta-vuit anys que l’ONU va recomanar la creació de dos estats a Palestina.
El 29 de novembre del 1947, en una antiga pista de patinatge de Flushing Meadows (Nova York), l’ONU va recomanar la creació de dos estats a Palestina, un jueu i un altre àrab. Un comitè de l’Assemblea General havia aprovat un text en què proposava la partició i establia el futur de Jerusalem, que seria administrada per una autoritat internacional. Un cop rebut l’informe del comitè, el moment històric li va arribar al plenari de l’Assemblea General. Palestina, aleshores sota mandat del Regne Unit, estava al caire de l’esgotament. Durant la II Guerra Mundial, Londres va tenir el suport dels jueus contra l’Alemanya nazi. Però Londres va restringir llavors l’emigració hebrea a Palestina per guanyar-se els àrabs. Aquest va ser el detonador de l’enfrontament amb els jueus, fet que va portar els britànics a anunciar que es retirarien l’1 d’agost del 1948. Dues hores abans de la sessió de l’Assemblea General, els representants jueus van ser advertits que les delegacions àrabs preparaven un cop d’efecte per evitar la votació, cosa que va dur la delegació hebrea a contactar amb els representants dels Estats Units i la Unió Soviètica [...]. I quan el libanès Camille Chamoun es va aixecar per dir que els àrabs proposaven un estat federal, el soviètic Andrei Gromiko i el nord-americà Herschel Johnson van pressionar perquè l’Assemblea General votés la històrica Resolució 181. L’aprovació no es presentava fàcil. Calia una majoria de dos terços, i als partidaris de la partició no els sortien els números. [...] El dia de la votació, els dos terços no eren garantits. [...] El president Truman va utilitzar el seu poder per desnivellar la balança. [...] Libèria, un productor de cautxú, va ser advertit que la companyia Firestone podria reduir les inversions al país. I diferents delegacions llatinoamericanes van ser sotmeses al mateix tractament, amb milions de dòlars pel mig... El pla de partició es va explicar per l’acció separada però convergent dels Estats Units i la Unió Soviètica. [...] El miracle es va produir. La Resolució 181 va recomanar la partició en un Estat jueu (56,47% del territori i amb una població de 498.000 jueus i 325.000 àrabs) i un altre d’àrab (43,53% del territori i 807.000 àrabs i 10.000 jueus). Jerusalem, amb 100.000 jueus i 105.000 àrabs, va ser declarat corpus separàtum. La partició va ser acceptada pels sionistes (els jueus eren propietaris de només el 6% del territori), però no pels àrabs, la qual cosa va reactivar la primera guerra, iniciada de fet el 1947. I l’endemà de la proclamació d’Israel, el 14 de maig del 1948, tropes d’Egipte, el Líban, Síria, l’Iraq i Transjordània van franquejar les fronteres del nou Estat. Després, els acords de Rodes (1949) van permetre que Israel escurés 5.000 quilòmetres més i els palestins van quedar reclosos a Gaza i Cisjordània, el 22%. [...]
