Raons 03/12/2022

Retratats

2 min
Els diputats ‘camorristes’ de Vox

El soroll de les darreres setmanes al Congrés de Diputats, amb l’extrema dreta desencadenada (masclisme obliga) contra la ministra Irene Montero, i amb el PP ensenyant el nas per no perdre pas, ha tornat a dur a les portades la crispació i els límits del debat parlamentari. A més de la tasca legislativa, als Parlaments els correspon el ritual de la representació de la ciutadania. El principi de la democràcia és el de la meitat més u, i això fa que la dinàmica política tendeixi inevitablement a la polarització, expressada tradicionalment en la divisió dreta/esquerra, que seria com una certa metàfora de les societats del capitalisme industrial –allà on estat nació i democràcia es van trobar– estructurada sobre l’oposició burgesia/proletariat, avui desbordada per les mutacions dels sistemes econòmics.

El bipartidisme, que havia donat estabilitat a les democràcies liberals a la postguerra, ja és insuficient per assegurar la representació. Des de 1982, mai hi havia hagut tants grups al Parlament espanyol com ara, i mai s’havia armat una majoria de suport al govern amb tantes peces. I encara que l’eix referencial continua sent dreta/esquerra, a cada costat tothom vol marcar perfil.

El PP s’arrossega, encara en la ressaca del fiasco Rajoy, i l’extrema dreta va a totes per intentar tenyir amb els seus colors l’espai conservador. La cridòria està garantida. I més encara quan amb el Procés la dinàmica patriòtica s’ha imposat reiteradament a l’eix esquerra/dreta, provocant agrupacions al voltant de la inefable veritat de cada pàtria. Així, el PP i el PSOE s’han trobat a l’hora d’ordenar la repressió, i a Catalunya portàvem ja unes quantes legislatures sobre l’eix independentistes/unionistes.

Tot això s’ha refredat al decaure el Procés. I l’eix tradicional dreta/esquerra torna a prendre cos. De fet, la sortida de Junts del Govern marca a Catalunya aquest canvi d’etapa: és l’hora de construir la dreta independentista. De la mateixa manera que la consolidació a Madrid de la majoria que dona suport al govern Sánchez augmenta la crispació d’una dreta que veu lluny encara el retorn al poder amb un PP ostatge de Vox. El soroll puja de to. I provoca esgarrifances, perquè massa sovint l’extrema dreta desplega el masclisme i la intolerància més brutals. És fastigós. Però té una virtut: quan es perden les formes, surt la bèstia. I queden retratats. 

Josep Ramoneda és filòsof
stats