La reunió del claustre
“Punt 1”, diu la mestra Reguant, tot agafant la tassa de cafè amb les dues mans. I exposa que aquest curs haurien de fer un pati inclusiu i prohibir el futbol almenys un cop per setmana, perquè “els que juguen a futbol no coartin la llibertat dels que volen seure i xerrar”. Es vota a favor, i llavors la mestra Reguant, satisfeta, opina que “se’ls ha d’oferir alguna cosa a canvi, com ara jocs de cucanya”.
La mestra Romaguera no diu res, no vol ser la nota discordant, però si pogués, què diria? Que prohibeixen el futbol perquè és popular, perquè és atractiu, i que si els proposen als de Quart-B que facin curses de sacs i juguin a la gallineta cega sortiran a Crims. Que esclar que algun cop de pilota algun cop ha trencat algunes ulleres, però s’ha castigat els infractors. Que esclar que els que juguen a futbol ocupen el centre del pati, però és que els que volen parlar busquen racons recollits i busquen ombra. Al centre del pati no s’hi asseuen mai. Que hi ha alumnes que necessiten fer exercici, que hi ha alumnes que vibren i només vibren amb el futbol, que han memoritzat alineacions (i això és positiu, és un interès, és fer treballar el cervell) i que si en lloc de ser futbol, el seu interès, fos violí, se’ls aplaudiria i se’ls donaria tot el suport. Que l’esport, de vegades, allunya de la droga o que patir per un joc és la millor cosa del món, perquè es practica l’art de patir, sense que tingui cap importància. Però no diu res, perquè li fa mandra la discussió de després i que la titllin de reaccionària.
“Punt dos”, diu la mestra Reguant. “Empoderar les nenes. Que s’atreveixin a fer el que vulguin. Els hem de fer xerrades perquè entenguin que, si s’ho proposen, poden fer la mateixa feina que l’Aitana Bonmatí...”
