Ricard Viñes, pianista extraordinari (1943)
Peces històriques
De l’article del compositor i periodista Xavier Montsalvatge (Girona, 1912-Barcelona, 2002) publicat a Destino (8-V-1943) arran de la mort de Ricard Viñes (Lleida, 1875-Barcelona, 1943). Traducció pròpia. Avui s’escau el 150è aniversari del naixement de Viñes, pianista de projecció internacional. Les guerres europea i espanyola van espatllar-li una carrera molt lligada a grans compositors del seu temps (Satie, Ravel, Debussy, Falla, Turina, Mompou, Blancafort). Havia dut al París de l’època l’obra dels russos Balakirev, Mussorgski i Rimski-Kórsakov. Va morir a Barcelona en la indigència.
La mort acaba d’endur-se un home extraordinari; el pianista Ricard Viñes, la personalitat del qual s’haurà ponderat ara en cercles musicals d’arreu del món. És curiós constatar que Viñes, malgrat la seva incommensurable simpatia personal i la brillantor de les seves interpretacions pianístiques, no era pas un artista popular. A Espanya, fins al 1936, el seu nom apareixia poc en cartells de concerts. Durant molt temps l’artista només deixava París, on residia i actuava, un sol cop a l’any, el dia de sant Anastasi, per donar a Lleida, la seva ciutat natal, concerts a benefici de la vella i meravellosa Seu. Aquests viatges fugaços els feia al principi acompanyat de Granados, el seu condeixeble de Conservatori, amic entranyable, al qual anomenava germà gran. No tan sols llavors, sinó més tard, quan Viñes ja era company dels millors compositors francesos i espanyols i el seu únic intèrpret, no va assolir gaire popularitat. Tampoc a París el seu nom era freqüent en cartells ocupats aleshores pels de pianistes de més espectacularitat: els del vell Rubinstein, Pederewski o Sauer. Amb tot i això, la mort de Viñes haurà commogut íntimament a tota una generació de músics europeus, la immediatament posterior a la del nostre artista. Per a ells Vinyes va ser l’amic i sobretot l’artista audaç, idealista, que els va fer universals quan encara ningú no creia en ells. La fe, una fe profunda, optimista, caracteritzava la personalitat de l’artista i el feia superior als qui el rodejaven. Quan Viñes va anar a París, d’on no es va moure gaire fins a iniciar-se la guerra de 1939 i a on va arribar pensionat per l’Ajuntament de Rius i Taulet i la Diputació de Lleida, aquella ciutat ja esdevenia el centre del moviment impressionista musical –una mica més tardà en relació al pictòric– o capital de la música europea. Viñes va superar aviat la meravella de descobrir noms que llavors encara no havien traspassat fronteres, particularment Debussy, del qual es va fer amic de seguida. [...] Viñes era aleshores un xicot prim, de bigotis grans i afilats, amb bombí, coll dur i jaqué enrivetat. Era com la figura que les fotografies ens han llegat de Satie. Amb ell i Ravel es va llançar el pianista a la vida de concerts. Ravel li va donar tota la seva producció pianística (excepte la sonatina que va estrenar Mme. Paule de Sestang) per interpretar-la en primera audició. No és pas difícil imaginar l’efecte que a l’alba del segle XX produirien als oients acostumats a les fantasies de Liszt sobre òperes italianes... [...] Viñes, amb Albéniz, Granados i Malats, eren els nostres capdavanters a la França musical de principis de segle. [...] Falla va dedicar a Viñes les seves Noches en los jardines de España [...] En plena i entusiasta activitat, el gran pianista va abandonar París per anar a l’Espanya en guerra. [...] Es va quedar a Barcelona a l’esclatar l’actual conflicte mundial [era el 1943], vivint dels records del París on havia deixat casa, amics i l’ambient que estimava. [...]
