05/04/2021

Entre la por i el ridícul

4 min
Partit de les seleccions d'Espanya i Kosovo per al mundial de Qatar del 2022.
Disponible en:

Un estat com l’espanyol, amb els seus 505.944 quilòmetres quadrats de territori, amb els seus 47,5 milions d’habitants, amb un PIB per càpita de 41.736 dòlars, amb gairebé cinc mil quilòmetres de costes, amb unes forces armades que apleguen 133.000 homes i dones, ¿què pot témer del modestíssim estat de Kosovo, quaranta-sis vegades més petit (10.908 quilòmetres quadrats), vint-i-sis vegades menys poblat (1,8 milions d’habitants), amb un PIB per càpita 5,6 vegades inferior (7.483 dòlars), un país enclavat entre d'altres, sense sortida al mar i dotat d’un exèrcit de 5.000 efectius? ¿En quin terreny l’autodenominada nación más antigua de Europa, membre rellevant de l’OTAN i de la Unió Europea, es pot sentir amenaçada pel fràgil Kosovo, l’estat més jove del continent, que encara manté algunes característiques de protectorat internacional?

¿Per ventura el Reino de España té al centre-sud de la península Balcànica interessos estratègics, o econòmics, o culturals (unes minories de llengua espanyola...) que es puguin veure perjudicats per l’existència de la República de Kosovo? No. ¿El petit país amb capital a Pristina és un rogue state, posseïdor d’armes de destrucció massiva o cau del terrorisme internacional, que posi en perill l’estabilitat global? Tampoc. ¿Ha esdevingut un satèl·lit d’alguna potència agressiva que pugui establir-hi bases militars hostils al flanc de la UE? Encara menys. Malgrat totes les turbulències d’una regió històricament tan convulsa i les imperfeccions d’un sistema polític amb només tretze anys d’antiguitat, Kosovo no aspira avui a res més que a integrar-se dins l’OTAN i la Unió Europea, a la recerca de seguretat i prosperitat. És per això –cal suposar– que els principals estats membres d’una o altra d’aquestes organitzacions (els Estats Units, el Canadà, França, Alemanya, el Regne Unit, Itàlia, Suècia...) han reconegut sense cap reserva l’estat kosovar, admès també com a membre del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial.

Per què, aleshores, Espanya ha preferit arrenglerar-se amb règims polítics tan poc exemplars –i tan criticats, en altres àmbits– com Bielorússia, Algèria, Veneçuela, el Kazakhstan, Rússia, la Xina, Angola, Cuba o l'Iran, i s’ha negat fermament a reconèixer la sobirania de Kosovo? Una negativa –val la pena subratllar-ho– mantinguda sense vacil·lació per governs del PSOE, del PP i del PSOE-UP, amb perfecta transversalitat ideològica.

La resposta és tan coneguda com grotesca. La nación más antigua de Europa té por que admetre l’existència d’un estat sorgit d’una declaració unilateral d’independència pugui legitimar les demandes autodeterministes catalanes. ¿Tan insegura està Espanya (els successius governs espanyols, vull dir) de la seva pròpia cohesió, de la solidesa de les seves aliances diplomàtiques, de la qualitat de la seva democràcia? Doncs es veu que sí, perquè en canvi ni a Ottawa el sobiranisme del Quebec, ni a Londres les reivindicacions escoceses, ni a París la situació de Còrsega no van ser obstacle perquè aquells països reconeguessin Kosovo en qüestió de dies, el mateix 2008.

Afortunadament per a Madrid, la interacció internacional entre Espanya i Kosovo és escassa... si no fos per l’esport. En aquest àmbit, les autoritats espanyoles ja havien comès durant la passada dècada diverses rebequeries (negar als equips kosovars l’exhibició de les seves bandera i himne, fins i tot del nom...), comportaments castigats pels organismes esportius mundials. La setmana passada, però, les dues seleccions estatals de futbol s’enfrontaven a Sevilla en partit classificatori per al Mundial de Qatar, i el macizo de la raza es va llançar en planxa sobre tan patriòtica ocasió.

Segons expliquen periodistes especialitzats, “les instruccions del govern espanyol” (sí, el més progressista de la història, aquest mateix) “eren que la nomenclatura de Kosovo no reflectís cap estatalitat”. Per tant, la Reial Federació de Futbol i Radiotelevisió Espanyola van escatimar la simbologia nacional kosovar amb argúcies de pati d’escola, i tant el locutor de La 1, Juan Carlos Rivero, com l’analista tècnic Albert Ferrer, degudament alliçonats, van retorçar el llenguatge per no dir que Espanya jugava contra Kosovo, sinó contra un equip futbolístic, el “combinat”, d’una “federació”, o d’un “territori”, o d’algun altre ens més o menys fantasmal. 

Va ser un comportament més propi de l’Argentina del 1982, la dels dictadors militars Galtieri i Bignone, que no d’una democràcia suposadament avançada i modèlica. Una actuació esperpèntica que grinyola encara més quan la porten a terme aquells que sempre prediquen (en relació amb el Barça, o amb les seleccions esportives catalanes...) la necessitat de “no barrejar futbol i política”. En paral·lel, cap articulista de l’esquerra acreditada no ha estat capaç d’escriure que potser la neteja ètnica orquestrada per Milosevic el 1998-99 sí que legitimava una mica la declaració unilateral d’independència kosovar. La intangibilitat de les fronteres, per damunt del respecte als drets humans. Els sona?

En algunes tanques publicitàries de l’estadi on es desenvolupà el matx hispano-kosovar hi lluïa l’eslògan "¡Somos España!". No calia subratllar-ho, perquè resultava evident: només Espanya, entre els països occidentals desenvolupats, és capaç de posar-se en ridícul, d’exhibir sense vergonya les pròpies inseguretats, per una causa tan nímia.

Joan B. Culla és historiador

stats