El riure de Pasqua

Deu ser que sóc més catòlic del que em penso, però sempre m’ha agradat particularment la Setmana Santa, molt més que les festes de Nadal. Al cap i a la fi, si t’atures a pensar-hi, celebrar el naixement d’una criatura, ni que sigui al costat d’un bou i d’una mula dins un pessebre, no deixa de ser un fet previsible, però celebrar que un home hagi estat executat i al cap de tres dies ressusciti té molt més de màgic i d’extraordinari. No per casualitat, per exemple, la celebració de la Pasqua s’esdevé sempre molt a prop de l’inici de la primavera, quan totes les vides desperten de la letargia hivernal i els creients es desvetllen de l’ensopiment de la Quaresma.

Potser per això aquests són dies pròdigs en celebracions i manifestacions d’alegria, que vénen més de gust després d’haver superat els rigors de l’hivern. A Mallorca no cultivem, en general, el dolç costum català de la mona, però sí que durant aquestes dates els forns de les cases van plens de panades, robiols i crespells, en una combinació de gustos dolços i salats que susciten records d’aquells que acompanyen tota una vida. Les famílies es reuneixen, fins i tot a desgrat de les opinions del ministre Fernández Díaz, i al marge d’opinions polítiques i de posicions ideològiques, mengen i juguen plegades i es feliciten de la durada de la llum solar i del fet de gaudir d’un temps benigne.

I no tan sols això. Durant segles, i en contra de la tradicional imatge severa i conflictiva que ha mantingut en matèria de sexualitat, l’Església catòlica va mantenir una tradició que sempre m’ha semblat especialment afortunada, que és la del risus paschalis, profusament estudiat per la teòloga italiana Maria Caterina Jacobelli al seu volum, de lectura més que recomanable, que podem trobar en castellà amb el títol de Risus Paschalis, el fundamento teológico del placer sexual (Planeta, 1991).

Risus paschalis és una expressió que es pot traduir senzillament com el riure de Pasqua, i consisteix bàsicament en el fet que el sacerdot, durant la missa de Resurrecció, faci o digui alguna cosa ocurrent que faci riure els feligresos, sovint ocurrències relacionades amb el sexe, per allò que diuen al País Valencià que, dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu. Al meu poble, Llucmajor, és encara completament vigent un risus paschalis que no té a veure directament amb el sexe, però que no deixa de tenir gràcia: es tracta d’una mena de competició entre l’oficiant i l’organista per veure quin dels dos acaba abans la seva feina, i que es coneix com el Sermó de s’Enganalla. Si el capellà acaba el seu sermó abans que el de l’orgue no arrenqui a tocar ha guanyat ell, i si és a la inversa, el vencedor és el músic. Això es fa el Diumenge de Pasqua, a primera hora. Tot just a continuació es produeix la Processó de l’Encontre, convenientment acompanyada de salves i de la música de la banda municipal, en una posada en escena digna d’un Fellini o d’un Berlanga. I, per acabar, per descomptat, el poble es posa a berenar de frit, que és un plat a base de vísceres, verdures i patates.

Són rituals que vénen de molt antic i que cohesionen una comunitat. Particularment, espero amb ganes que sigui diumenge per poder participar del riure de la Pasqua al meu poble. Bona Setmana Santa a tothom.

Més continguts de