25/11/2022

La roba de Colau i l’article de Rajoy

4 min
Mariano Rajoy en un congrés sobre el canvi climàtic a Buenos Aires el novembre del 2022.

Poc després que llegíssim el primer article d’opinió de Mariano Rajoy en un diari, parlant del Mundial de futbol, Ada Colau va causar una petita polèmica quan una estudiant de periodisme li va preguntar sobre la seva roba i ella va respondre “Em vesteixo com em dona la gana”, cosa que va acabar fent plorar la pobra noia. El lligam entre les dues anècdotes és el sentiment ambigu que ens produeix la fusió entre persona, personatge i pràctica política del teatre mediàtic contemporani i, especialment, com es fa servir per trolejar-nos.

La figura fonamental que uneix Rajoy i Colau és la contradicció. En els dos paràgrafs de Rajoy, que ha titulat la seva columna Así fue (o no), tota una declaració d’amor a l’ambivalència de la realitat, l’expresident espanyol comença criticant els que diran que “Costa Rica és Costa Rica”, és a dir, afirma que la perillositat d’una selecció no es pot deduir a partir del seu historial i, per tant, no es pot menystenir la victòria d’Espanya, però tres línies més enllà acaba declarant que “Alemanya és Alemanya”, per dir que Espanya no es pot confiar… perquè es pot deduir que Alemanya és perillosa a partir del seu historial.

En el cas de Colau, la contradicció no es va produir en el mateix acte sinó poques hores després, quan l’alcaldessa va procedir a fer un post d’Instagram on explicava la seva roba en termes manifestament polítics –“Reivindico el dret a repetir conjunt regularment, a vestir un dia més formal i un altre més còmoda, a portar alguna taca a l’americana (coses que de vegades passen quan tens fills petits)”–, que era justament el que l’estudiant li havia preguntat. No sense rematar reivindicant el dret a no ser jutjada per la imatge, sinó per les polítiques.

Una de les característiques més paradoxals de la política tal com l’hem practicat sempre els éssers humans és que votem persones. Vull dir que podríem votar programes electorals que una administració anònima es dedicaria a implementar. En comptes d’això, sempre s’ha optat per un sistema representatiu que, com el nom indicia, aposta que la política és una tasca que és millor deixar en mans de subjectes que d’objectes, malgrat que hàgim de pagar el preu de la distància insondable entre exterior i interior (o aparença i essència, si ho preferiu) que acompanya tota subjectivitat.

La formulació clàssica del problema la va fer Walter Benjamin, pare del concepte estetització de la política per explicar com els règims nazis convertien la política en un espectacle per als seus foscos interessos: “El feixisme intenta organitzar les masses recentment proletaritzades sense afectar l'estructura de propietat que les masses s'esforcen a eliminar. El feixisme veu la seva salvació en donar a aquestes masses no el seu dret, sinó l'oportunitat d'expressar-se. Les masses tenen dret a canviar les relacions de propietat; el feixisme pretén donar-los una expressió tot conservant la propietat”.

No cal dir que en la nostra societat tot s’ha mediatitzat, és a dir, espectacularitzat, és a dir, estetitzat, fins a uns nivells que Benjamin no era capaç d’imaginar. Ara bé, en una realitat culturalment sofisticada com la nostra, els vells criteris com ara la bellesa, la lletjor o el xoc visual han de competir amb els que va introduir el gir conceptual de l’art: una revolució que ha fet més porosa la frontera entre el plaer sensual i el plaer comunicatiu, entre imatge i llenguatge, de manera que ara podem parlar perfectament de performar una crítica al capitalisme portant dessuadora al Parlament, del plaer estètic que produeix la distribució dels colors en un mapa electoral, i coses per l’estil. Si a això hi sumem les xarxes socials, avui tots som una mica polítics en campanya i una mica artistes conceptuals.

La principal diferència entre l’acció política i l’acció estètica —n’hi continua havent— és que el polític aspira a transformar la realitat present, mentre que l’artista aspira a expressar la naturalesa de la subjectivitat humana per a la posteritat. Com que els polítics barregen actuacions polítiques amb actuacions estètiques, per distingir entre algú que es declara polític i algú que es declara artista donem per fet que el primer pretén ocultar les seves contradiccions i fracassos personals inventant un personatge públic impecable (el que deia Benjamin), mentre que, contràriament, els segons volen exposar aquestes contradiccions, que són el material d’una bona obra d’art.

Això era tradicionalment. Com veiem amb Rajoy i Colau, alguns polítics d'avui han après a adoptar estratègies estètiques que pretenen, precisament, revelar la seva condició d’éssers imperfectes, el tòpic que, en el fons, tots som persones. La raó fonamental és que, si no aconsegueixes transformar la realitat, la lògica de la política obligaria l’elector racional a enviar-te a casa. Però una pràctica política imperfecta i una personalitat contradictòria són temes excel·lents per a la típica performance contemporània, que aconsegueix generar aquell tipus de fascinació i empatia tan propis de l’espectacle. L’estetització de la política cada cop és més complexa, cosa que no deixa més remei als ciutadans que esdevenir crítics culturals cada cop més fins.

Joan Burdeus és crític cultural
stats