Fer el ronso amb els refugiats (amb complicitat mediàtica)

Fa uns dies acabava una columna preguntant si la publicació del cadàver del petit Ailan serviria per canviar les coses en la crisi dels refugiats. Avui ningú dubta que va marcar un punt d’inflexió. Ara bé, veient les portades, queda clar que hi ha sensibilitats ben diferents. N’hi ha que posen els refugiats al centre, amb marcs nacionals dispars, com El Periódico (“Europa assigna 15.000 refugiats a Espanya) o El Punt Avui (“2.000 refugiats a Catalunya”). N’hi ha que posen l’accent, i el dard editorial, en la resistència del govern del PP: “Rajoy evita assumir una quota de refugiats sense negociar-ho amb Brussel·les” ( El Mundo ) o “Espanya es nega a fixar una xifra de refugiats” (ARA). La Vanguardia també tira per aquí (“El govern es resisteix a acollir tants refugiats”), però aquest “tants” del titular juga a favor del ministre: com si el problema no fos d’actitud, sinó de quantitat. En tot cas, el més benèvol amb el govern era l’Abc, que en el seu titular interior -no treia el tema en portada- afirmava: “Espanya serà solidària però demana accelerar els processos d’acollida”. Aquí l’Estat apareix retratat com a algú el principal problema del qual és que triguen massa a arribar, els refugiats. El cert és que Merkel, Cameron i Hollande ja han fixat la seva quota mentre Rajoy xiula i es fa fotos campestres. I, finalment, dos diaris feien costat a les pretensions bèl·liques del ministre de Defensa. Un era La Razón, que titulava “Margallo demana una intervenció militar a Síria”. L’altre era El País, i el seu “La crisi dels refugiats obliga a planejar bombardejos a Síria”. No entro a jutjar la idoneïtat d’una intervenció militar, però el diari -que editorialment es posiciona a favor dels refugiats sense embuts- acaba furtant d'alguna manera el debat amb aquest “obliga” editorialitzant.