Com el rosari de l’aurora
Acabar com el rosari de l’aurora es diu quan una reunió política, una tertúlia o un acte públic acaben a garrotades. En el seu origen es tractava d’una commemoració nocturna que tenia lloc dins del temple, instaurada amb motiu de la Batalla de Lepant. Segons l’Església, aquella victòria sobre l’armada turca havia estat possible perquè el poble havia resat el rosari. Vist l’èxit, es va convertir en una processó que desfilava pel carrer amb fanals i càntics. Fins que, a finals del XVIII, va esdevenir una tradició polèmica, coincidint amb el costum de sortir de processó a les 5 de la matinada. Aquest canvi d’horari va provocar les primeres queixes dels veïns, a qui no deixaven dormir, i diversos enfrontaments entre les confraries que l’organitzaven, que acabaven moltes vegades amb autèntiques batalles campals.
La Confraria del Roser la convocava els mesos de maig i octubre. Més tard s’arribaria a fer cada diumenge, i a Barcelona quedaria en mans de la Confraria de Sant Miquel Arcàngel, motiu pel qual els seus participants eren coneguts com els “miquels” i les “miqueles”. El 1821, amb l’arribada dels liberals al govern, es va fer un primer intent de prohibir-lo. Però amb la tornada de l’absolutisme es va tornar a instaurar. A casa nostra, es va fer popular el rosari que s’organitzava a Gràcia, promogut per la Germandat de la Doctrina Cristiana, que desfilava des de l’església de Jesús fins als Josepets. A mitjans d’aquell segle, a Barcelona aquest costum va tornar a agafar embranzida, tot i que molts ho consideraven una cosa arcaica i fora de lloc.
A la capital catalana, la principal oposició al rosari de l’aurora eren els republicans, que acusaven els seus participants de ser carlins. Esgrimien que la sorollosa processó no deixava descansar els treballadors durant l’únic dia festiu que tenien. Així, l’hostilitat va anar creixent, fins que l’any 1868 els veïns del carrer Ponent (avui Joaquín Costa) es van revoltar. Van començar a cantar cançons satíriques i anticlericals, mentre buidaven els seus orinals al damunt dels fidels que desfilaven, i es va originar una baralla que va obligar l’exèrcit a intervenir.
Durant els anys següents es van formar grups pro i anti processons, mentre la premsa republicana amenaçava amb aldarulls si se seguien fent. Així va ser l’any 1884, quan diaris com La Publicidad o El Busilis van pronosticar que els rosaris acabarien malament. Els disturbis van arribar l’any següent, pels voltants de la basílica de la Mercè, quan tots dos grups es van enfrontar a pedrades, i el diari carlí El Correo Catalán va publicar que a la plaça Urquinaona havia esclatat un cartutx de dinamita al pas de la processó. El segon diumenge es van repetir els incidents, que van oblidar les autoritats a prohibir-lo al carrer i que es tornés a celebrar dins de les esglésies. Per les mateixes dates es va trobar un nou ús a la frase “Acabar com el rosari de l’aurora”, fent al·lusió a la fressa que feien els noctàmbuls en arribar de matinada a casa.
Els enfrontaments van continuar en diverses localitats espanyoles fins a principis del segle XX. El 1889 es va tornar a organitzar a Gràcia i Vallcarca, i el 1895 es va provar de ressuscitar la processó a Barcelona, sense resultat. De llavors ençà, els devots al rosari podien anar a diverses esglésies, cada dia a les 6 del matí, com a la catedral o als Paüls del carrer Provença. El costum va reviure en la postguerra, sobretot a partir de la Santa Missió del 1951. Però la dinàmica del temps el va arraconar fins a desaparèixer. I tot allò va quedar resumit en una frase feta, “Acabar com el rosari de l’aurora”, un auguri que espero no es compleixi en aquest article.
