Fa unes setmanes, Sally Rooney expressava a l’Irish Times el seu suport a Palestine Action, declarat grup terrorista al Regne Unit, i anunciava que, des d’aleshores, destinaria els ingressos de drets d’autor dels seus llibres i derivats audiovisuals a finançar la xarxa d’acció directa propalestina. Pocs dies després, salpava la Global Sumud Flotilla cap a Gaza, encapçalada per icones com Greta Thunberg o Ada Colau al costat d’activistes, músics, metges... Alhora, al Festival de Venècia, l’escriptora Annie Ernaux i la cineasta Céline Sciamma llegien un comunicat que denunciava el genocidi: “No deixem que l’art es converteixi en còmplice del pitjor”.
La situació actual es deixa llegir de diverses maneres. Hi ha qui diu que qualsevol forma d’activisme propalestí és una rentada de cara: l’intent de situar-se al costat correcte de la història en un moment en què el reconeixement del genocidi és pràcticament unànime. Hi ha qui diu, en canvi, que és en va: què canviaran algunes provisions simbòliques de menjar si la Flotilla aconsegueix arribar a port? On quedaran les paraules d’Ernaux i Sciamma en un festival que es basa en el luxe, l’excés i la celebració? També hi ha qui diu que es tracta d’un gest fundacional, una estratègia per canviar el marc de pensament col·lectiu: intervenir en l’opinió pública i transformar-la. Ara bé: per què es transforma l’opinió pública? És perquè cada vegada s’alcen més veus en contra de la destrucció, o bé perquè la destrucció continua sense límits fins a arrasar també amb la moderació i la defensa de l’statu quo dels més conservadors? I encara hi ha qui diu que es tracta, en realitat, d’un gest desesperat, de la reivindicació de l’agència pròpia i col·lectiva davant la inacció governamental: allò de “sols el poble salva el poble”. Sigui com sigui, i es llegeixi com es llegeixi la situació, genera frustració i impotència. És cert: no hi ha un manual per al ciutadà exemplar en casos de genocidi. Tampoc per a l’artista. Com es fa un càrrec del moment històric en què viu?
Marina Hyde es feia aquesta pregunta fa uns dies a The Guardian, i sentenciava: “Acabar amb l’horror a Gaza encara depèn de les pitjors persones del món”, referint-se a Netanyahu i Trump, però també als amos de les plataformes digitals que farcim diàriament amb contingut de denúncia. Abans afirmava que no hi ha un manual per a ser un ciutadà exemplar en casos de genocidi, però sí que existeix una convenció per a prevenir i sancionar el delicte de genocidi aprovada el 1948 per l’Assemblea de l’ONU (obviada per la majoria dels signants). Hyde té raó: desconeixem la nostra responsabilitat històrica, i ens entreguem com un consol a les xarxes socials que ens “atomitzen i narcotitzen”.
I, ara, la pregunta: com acabo aquest article? Hyde conclou el seu amb certa desesperança, però amb bones dosis de realisme: “El camí cap a la pau continua passant pels polítics amb poder”. Però no seré cínic amb les formes d’objecció que enumerava abans. Hi ha en totes elles molta intel·ligència: Rooney sap que finançant Palestine Action no salvarà ningú, però és conscient que posa el Regne Unit contra les cordes (la detindran per terrorista?, censuraran els seus llibres?); i dubto que cap tripulant de la Flotilla cregui que acabarà amb la fam a Gaza (hi arribaran a temps?), però si tornen a ser detinguts en aigües internacionals, la pressió als seus dirigents polítics augmentarà. Els “dolents”, que diu Hyde, acabaran decidint, sí, i el camí que cal recórrer encara és “llarg, perillós i precari”, però si la història l’ha fet familiar, aquest camí que tracen els poderosos, com afirma Hyde, la història també ha fet familiar el camí de la desobediència.
O el de la ventrilòquia, que tracta de moure els llavis i que se senti una veu que no és pròpia. En va escriure a fons la filòsofa Gayatri Chakravorty Spivak, que a Poden parlar els subalterns? (publicat per Manifest amb traducció al català d'Helena Borrell Carreras i Maria Comas Carreras) afirma que cap veu poderosa (reconeguda, pública, que s’escolta) podrà parlar mai del cert pels que no tenen veu: només en podrà ser portaveu. Ha passat sempre, això, i les lluites que ens arriben, ho sabem, mai són les lluites que s’estan lluitant: en són un derivat, un succedani, un eco. Recordeu la fotografia de fa vint anys en què Edward Said llançava una pedra cap a territori israelià? Potser no va servir de res. O potser sí: primer, per dir que aquell era un “gest d’alegria” que celebrava la retirada de les forces d’ocupació de territori palestí; segon: per explicar la lluita precària d’aquell poble, amb pedres, contra un dels exèrcits més poderosos del món. Vull pensar que Sally Rooney, la Flotilla o Annie Ernaux fan exactament el mateix. Des d’aquí, el millor que podem fer és no deixar de parlar-ne.
