Un sandvitx d’Artur Mas, no fos cas
Diumenge a la nit, Salvados va proposar un enfrontament dialèctic transcendent, molt intens i revelador: Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero es veien les cares per discutir sobre el Procés. El programa va començar rebobinant en el temps per recordar que ZP és algú clau en aquesta història. Un “ contigo empezó todo ” que va valer la pena perquè va permetre disseccionar els detalls de la negociació de l’Estatut i també les hores crucials en què Puigdemont va passar de voler convocar eleccions a declarar la independència. Va estar bé que Salvados inclogués la conversa prèvia en què Artur Mas volia aclarir si el tracte entre ells havia de ser de vostè o no. La intensitat de la polèmica va fer que es tutegessin en algun moment, delatant una discussió més autèntica i sense embuts i amb moltes incriminacions pendents. L’absència de corbates també al·ludia a un debat allunyat de les formes protocol·làries. Jordi Évole va mantenir, de manera encertada, un paper secundari, acotant només dates i moments clau per assegurar l’evolució de la conversa, fent preguntes puntuals, però els va deixar parlar, interrompre’s i trepitjar-se. Devia ser complicada la tasca de realització i edició, per decidir quin dels dos interlocutors es mostrava en cada moment de la discussió, sobretot quan era més aferrissada. Aquesta vegada, la impecable factura cinematogràfica sí que va aconseguir una il·luminació càlida, d’intimitat, que afavoria el clima del debat. Significatiu el munt de vegades que Zapatero va tocar el braç d’Évole reclamant atenció i prioritat. Es va veure un Bambi a qui li han crescut ja les banyes de cérvol: més bel·ligerant, dràstic i contundent que quan vivia a la Moncloa. Continua apel·lant al tarannà però gesticula, renya i exhibeix agitació com no solia fer-ho. Mas va optar pel retret mordaç i ressentit. I això va garantir una conversa molt igualada i televisivament estimulant. Tot i la murga de les últimes pauses publicitàries, que sempre esguerren el clímax final de Salvados, van ser interessants les respostes a la tan demanada autocrítica. Zapatero y Mas va ser potent i molt efectiu.
El que va passar diumenge a la nit a La Sexta, però, permet una altra anàlisi més general sobre el context televisiu. Abans del cara a cara amb Artur Mas, una entrevista posada amb calçador a Joan Manuel Serrat renegant del Procés (i, amb aquella habilitat de Salvados per l’equidistància, evidenciant també un desengany amb els socialistes). I just un cop acabat el cara a cara, sense solució de continuïtat, La Sexta anunciava el Malas compañías per parlar del 3% de Convergència i l’escàndol del cas Palau. I enganxada a aquesta promoció, l’entrevista d’Ana Pastor a Miquel Iceta. La sensació és que, dins de la programació, Artur Mas quedava hàbilment encaixat. Un sandvitx de Mas, no fos cas.
