26/03/2018

No perdem el nord de l’1-O

2 min

EscriptorCada vegada que un policia desenfunda la porra per pegar a un manifestant (aquella porra d’un simbolisme tan simple i obvi com la seva pròpia mentalitat, aquella porra rígida i temptadora que li agrada acaronar quan la du penjada de la cintura, perquè el fa sentir segur i poderós) hauria de recordar que aquell o aquella a qui està a punt d’agredir és qui li paga el sou. Els diners amb els quals, al final d’una esgotadora jornada de repartir garrotades, es compra el sopar i paga la plataforma de televisió que li permet mirar els films de Steven Seagal que tant el diverteixen, surten de la butxaca d’aquell ciutadà o ciutadana al qual ha ventat un cop a un braç, o al cap, o a les costelles. A més d’una indignitat que denigra l’espècie, cada cop de porra contra manifestants que exerceixen el seu dret inalienable a la llibertat d’expressió és un acte d’insubordinació intolerable. Els vídeos de les manifestacions han de ser revisats, sí, però no a la recerca d’independentistes violents que només existeixen dins la imaginació tortuosa d’alguns jutges, polítics i periodistes, sinó d’aquells agents de policia que sabotegen la funció social que els dona raó d’existir, i que és la de protegir la ciutadania i no la d’atacar-la.

També és obvi, d’altra banda, que els episodis de violència viscuts en les mobilitzacions dels últims dies a Catalunya són una anomalia indesitjable que no s’ha de repetir ni una sola vegada més. Sabem de memòria que el principal argument de tota la repressió que desplega l’estat espanyol contra Catalunya és la necessitat de combatre una violència (dels dirigents, de la gent) que és inventada. De manera que el que s’ha d’evitar per damunt de tot és donar qualsevol pretext que pugui servir als repressors per justificar o legitimar les seves actuacions. Sabem també del cert que s’agafaran a qualsevol cosa, i que cada contenidor incendiat o cada neumàtic cremat seran manipulats i magnificats per presentar-los com a prova d’aquesta violència que estan esperant amb candeletes des de fa anys. Si a les mobilitzacions catalanes s’hi han introduït infiltrats, o si senzillament s’hi han apuntat individus o grupuscles violents, cal que siguin identificats, aïllats i expulsats (pacíficament, no cal dir-ho) de les manifestacions. Hem entrat en una fase en què els actes de protesta són més necessaris que mai, i en què cal que siguin més massius i enèrgics que mai, però també, o sobretot, tan impecables com sempre.

En cas de dubte, que tothom s’atengui a les indicacions, recomanacions i consells d’En Peu de Pau, l’entitat que treballa per estendre i promoure la resistència civil pacífica i no-violenta a Catalunya. El model el tenim (ens el vam inventar) en l’1-O, no només el dia del referèndum, sinó també les setmanes anteriors i posteriors a la seva celebració. Un model pacífic, i sobretot intel·ligent i eficaç, de mobilització ciutadana, que assenyala el nord a seguir en els mesos que venen. És necessari que ningú el perdi de vista.

stats