16/09/2022

Secrets i escàndols

4 min
Tres noies jugant

Tothom té secrets, cadascú se sap els seus. Sovint no coneixem ni els racons foscos de la pròpia família. Els matisos de l’enigma humà van de l’hermetisme a la discreció. Amors prohibits, inclinacions sospitoses, amistats perilloses, crims obscurs, negocis tèrbols... Les càmeres secretes, des de la tomba de Tutankamon fins al relat de Harry Potter, custodien misteris reservats als iniciats. No és estrany que ens fascinin les portes segellades dels contes infantils, obertes amb argúcies sense forçar el pany. 

A les acaballes de l’estiu hem estat entretinguts amb la mort natural de la reina d’Anglaterra o l’aniversari de l’accident mortal de la seva jove. És curiós que Lady Di –permanentment assetjada pels paparazzis, àvids de captar les desavinences amb el seu marit, l’etern hereu– acaparés l’interès informatiu. Mentrestant, la casa reial maniobrava entre bastidors per tapar les malifetes del príncep Andreu. Finalment va ser apartat de la família (pràctica estesa entre els royals d’arreu) per haver abusat sexualment d’una menor. Encara no queda clar qui paga el preu del silenci. A casa nostra, els serveis secrets també en paguen, de silencis. 

La relació de Diana amb les càmeres i els objectius pendulava entre l’exposició voluntària, que enlaira el mite de princesa del poble, i la fugida, estavellada contra el mur. Ves per on, va morir a la Salpêtrière, l’hospital de París on es tancava, com a malaltes mentals, dones desvalgudes o burgeses molestes per a les seves famílies. Persones sanes, la major part. Massa melangioses, massa somiatruites, massa malcarades, massa independents. Incòmodes. Molt il·lustrativa, la novel·la de Victoria Mas sobre la recepció anual a l’ala de psiquiatria, normalment inescrutable. El dia de portes obertes servia per exhibir nous tractaments i per entretenir l’alta societat, delerosa de rareses. Espectacles hipnòtics, convulsions, atacs “d’histèria”... El ball de les boges, en deien.

Tot escàndol es nodreix de la clandestinitat; com un líquid que coagula en contacte amb la llum i l’aire. Quan la informació soterrada surt de l’armari, despulla el contrast entre la moral privada i la pública. El que és tolerat, fins i tot cobejat, en la intimitat és bescantat quan es fa notori. Pura hipocresia. El dossier Escàndol de la revista El món d’ahir en retrata totes les versions: reial, financer, sexual... 

Els secrets no només afecten l’esfera particular, hi ha secrets oficials. Aquest és el nom de la llei franquista que els salvaguarda. Aparentment per protegir-nos, com a societat, en nom de la seguretat nacional. És per això que tradicionalment es vincula a la defensa. L’avantprojecte en tràmit, rebatejat pel màrqueting polític com “d’informació classificada”, atribueix la competència al ministeri de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica. Una memòria amb les potes molt curtes, perquè l’efecte retroactiu de la llei blindaria anys i panys les misèries de la guerra bruta, el 23-F o el GAL. 

Les crítiques li han plogut, des del soci de govern fins a les ONG que defensen el dret a saber. Els activistes apunten, en primer terme, a la màniga ampla a l’hora de permetre classificar la informació en quatre categories indeterminades (alt secret, secret, confidencial o reservada) en lloc de ponderar el dany que pot causar la publicació i l’interès públic en conèixer la informació. N’hi ha prou amb al·legar que hi ha interessos econòmics o industrials estratègics o “qualsevol altre àmbit”, a criteri del consell de ministres. El control judicial és pobre, ja que només les “persones afectades” poden sol·licitar la desclassificació i la impugnació es reserva a qui acrediti “interès legítim”.  Disparen, d’altra banda, contra els exagerats terminis de classificació, fins a 50 anys, prorrogables i amb possibilitat de nova classificació. És difícil seguir-ne el rastre, perquè es pot destruir informació complementària o auxiliar, sovint de gran valor públic. Tampoc hi ha una supervisió independent ni sancions pels abusos en la classificació. La mateixa OTAN avisa que, quan és excessiva, es fa més difícil protegir la informació que veritablement mereix ser custodiada. Qui molt abasta poc estreny. 

Els defensors de la llibertat de premsa i d’expressió han posat el crit al cel per les multes desorbitades (fins a 3 milions d’euros) per divulgar informació, sense cap excepció, ja que poden dissuadir alertadors o periodistes de desvelar delictes greus o perills per a la salut pública o el medi ambient. Aquestes revelacions no haurien de ser perseguides, sinó encoratjades. La informació sobre frau, corrupció o lesions als drets humans no s’hauria de poder amagar. El darrer informe anual del Parlament Europeu sobre els drets humans i la democràcia al món també vincula la llibertat d’informació, d’opinió i d’expressió a l’accés a informació independent.

Entre els aspectes tècnics a repensar hi ha la regulació d’aquesta matèria per llei orgànica, perquè afecta un dret fonamental, o la creació d’un registre públic que impedeixi la desaparició dels documents. Tota cautela és poca. 

Sembla una ironia que la llei de secrets es tramiti d’amagatotis i per la via d’urgència sense cap motivació, amb un període d’exposició al públic d’una setmaneta, en ple mes d’agost. Després de 50 anys no vindrà de quinze dies. És simptomàtic que el Consejo de Transparencia no hagi estat consultat ni tingui cap paper en la protecció i el tractament de la informació classificada. Potser les decisions de l’organisme favorables a alliberar certes informacions (com els costos o els acompanyants dels vols militars del jet Falcón), basades en la idea que la transparència és la norma i el secret l’excepció, no complauen tothom. 

Deia Sir Henry Taylor, oficial de l’Oficina Colonial de l’Imperi Britànic, que ningú pot guardar millor un secret que aquell que l’ignora. Em quedo, per als afers públics, amb la rèplica inconformista de Bernard Shaw: no hi ha secret més ben guardat que aquell que tothom coneix.

Lourdes Parramon és advocada
stats