13/10/2019

Nosaltres, la sentència, Franco

3 min

Franco canvia de domicili. D’un xalet immens a un piset més modest. Els temps. El problema de l’habitatge. La crisi. Moltes coses. No sé si les coses van a millor o a pitjor. Amb Franco i els immobles no se sap mai. I no perquè no n’hi hagi que l’han volgut fotre fora. A dojo. En un llibre vaig revelar, per primer cop, el detall d’uns catalans que el 1959 volien desnonar Franco: l’operació Pasadena.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Un dia dos militants del partit antisistema i radical Unió Democràtica de Catalunya es troben planejant una operació per enderrocar Franco. Tot es va cosint: Barcelona-Andorra-París. A la capital francesa hi ha un home clau amb fil i agulla daurada: un sastre català que vesteix artistes, empresaris, polítics i... Mohamed V, i el seu fill, el futur rei del Marroc, el príncep Hassan. El sastre va sargint les neurones i als catalans de l’exili i de l’interior. Ell ara vol un vestit a mida: fer caure la dictadura. Ell no sap com fer-ho, però ho pot pagar. Els dos catalans es troben a París enmig de la conspiració patchwork. Reben l’encàrrec de preparar la vestimenta destructora del règim. Posem fil a l’agulla.

Sargim ràpid: Barcelona-Andorra-París-Tànger-Rabat. L’ordre dels factors no altera el producte. S’havia de muntar una emissora de ràdio en un país estranger (al Marroc) per fer arribar informació arreu. A Catalunya entrenar gent per poder fer actes subversius. I, arribat el moment màxim, fer un gran acte pertorbador perquè tot el món s’adonés de la maldat de la dictadura, amb el suport de la xarxa catalana a l’exili. Sumem-hi el suposat interès geopolític del príncep Hassan a fer trontollar Espanya i a pagar la festa. Molt anar cap al Marroc, però tot s’esfuma. Operació Pasadena: el nom d’un hotel de Tànger on es va acabar de fer el pla i el somni... Tot és més llarg i tot va acabar en res. I tot, avui, ens torna a ensenyar el mateix: sempre estem sols davant el perill. I els desnonaments. Els nostres, esclar.

Franco era una hipoteca real quan estava viu. Franco és una hipoteca real quan està mort. Franco pot canviar de casa però ell no marxa. Qui és Franco? ¿Franco és la hipoteca de l’estat espanyol? ¿O l’Estat és la hipoteca de Franco? Qui crea a qui? Qui atreu a qui? ¿La magnetita a l’imant o l’imant a la magnetita? No ens fem més palles neuronals. El que és clar és que Franco, el franquisme, el franquisme en almívar, o els franquistes envasats al buit, al xup-xup o liofilitzats, són una sentència. Tot sempre és una sentència per als catalans. Franco ens va sentenciar. I la sentència ens sentenciarà. L’estat espanyol és una sentència. Diu sempre això.

Un dia hi va haver un estat nacional-borbònic. L’altre un estat nacional-catòlic. Avui l’estat espanyol és un estat nacional-judicial. Demà hi pot haver un estat nacional-letal, demà passat un estat nacional-vegetal, i un estat nacional-mineral-sidral-sideral-coaxial... L’estat espanyol és una clonació d’adjectius que no poden ser substantius. No hi ha noms, no hi ha essència, no hi ha existència. Només hi ha sentència. I aquests dies, que tot canviarà de nou i de vell, aquests dies sentenciats i que sentenciaran, tornaran a portar la veritat de sempre. Només, només, només ens tenim a nosaltres mateixos. No hi ha més i mai hi ha hagut i haurà res més. Som el que queda quan ja no queda res. I el que queda som nosaltres. No hi ha ningú més. No hi ha res més. Nosaltres. I adés i ara ja sabeu qui som nosaltres: els sempre sentenciats.

stats