El plaer més gran

'Un esbós del passat', de Virginia Woolf, és un joier ple a vessar de perles i pedres precioses

Virginia Woolf es va suïcidar el 28 de març del 1941. L’escriptora, víctima d’un trastorn bipolar, havia dedicat els últims mesos de la seva vida a escriure una mena de memòries d’infantesa, fetes d’escenes esparses i retalls de records. Una incursió al passat abans d’iniciar el viatge definitiu. Malgrat la malaltia, Woolf exhibeix una memòria privilegiada que li permet, en les seves paraules, “veure el fons a través de la superfície”. L’autora remena els calaixos de la memòria i ens permet entendre els mecanismes que li van permetre crear una obra literària de primer nivell.

Viena Edicions ha publicat 'Un esbós del passat', amb la impecable traducció de Dolors Udina. En l’epíleg escrit per la traductora, Udina l’encerta quan diu que l'abrandament que Virginia Woolf afirma que sent quan escriu provoca una mena d'abrandament semblant quan la llegim.

Virginia Woolf, gairebé en to de confidència, ens permet copsar el secret del seu talent extraordinari

L’escriptora rememora per a nosaltres les personalitats de la seva mare i del seu pare, el trauma absolut de la mort de la seva mare, quan ella tenia tretze anys, i el trasbals que va significar per a la família: “No va quedar res d’aquella vida natural i aquella alegria que havia creat la mare”. Pocs anys després arriba el segon cop, la mort de la seva germana gran, la Stella. En aquell moment, explica Woolf, ja havia entès de quina manera aconseguia sobreviure: “Només expressant-la amb paraules completo l’experiència, i el fet de completar-la fa que perdi el poder de ferir-me; em produeix gran plaer reunir les parts separades, potser perquè fent-ho n’elimino el dolor”. I conclou: “Potser és el plaer més gran que conec”.

Així doncs, 'Un esbós del passat' és un joier ple a vessar de perles i pedres precioses. En la felicitat dels estius a Saint-Ives, en la tristesa més fonda que va venir després, en els conflictes familiars posteriors, hi trobem la veu i la mirada de Virginia Woolf, que, gairebé en to de confidència, ens permet copsar el secret del seu talent extraordinari. Per què escriu i com escriu. Un autèntic testament literari que arrenca així: “Fa un parell de dies la Nessa em va dir que si no em posava a escriure unes memòries immediatament, d’aquí a no res seria massa vella”.

Virginia Woolf es va suïcidar abans de fer els seixanta anys. La seva estimada germana Vanessa –el suport permanent– d’alguna manera ho va encertar.

Etiquetes

Més continguts de