Sobre els cognoms
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
Una cosa fàcil d’observar és aquella mena de satisfacció que tots nosaltres tenim pel nostre cognom; si no fos així, és gairebé segur que no podríem viure, perquè entre els cognoms hi ha de tot, i la comicitat de certs cognoms ultrapassa les imaginacions més treballades. Jo vaig conèixer fa anys a Madrid un senyor que es deia Panparacuatro y Bollos; alguna vegada que explico aquests dos cognoms, els qui m’escolten no ho volen creure, i es pensen que és una facècia inventada per mi, i resulta que aquests cognoms eren autèntics i que aquestes coses no es poden inventar. A Barcelona hi havia una famosa copisteria al carrer de les Magdalenes; l’amo d’aquesta copisteria era un senyor que es deia Deogràcies Claveguera. Una vegada don Raimon d’Abadal li va insinuar com li fóra de convenient substituir el seu cognom de Claveguera pel cognom matern, però el senyor Claveguera, una mica escèptic, li contestà: “Veurà don Raimon, és que de segon cognom em dic Ninot.” [...] No hi ha dubte que hi ha cognoms impossibles, que són una mena d’handicap per a poder fer alguna cosa útil en aquest món i perquè la gent que passa pel carrer es pugui prendre seriosament els desgraciats que duen aquests cognoms; però, malgrat això, hi ha un legítim orgull fins a voler guarnir d’històries glorioses els cognoms més atrotinats. Des de Barret a Sabata, totes les peces de vestir serveixen de cognoms, tots els animals de la creació -una vegada vaig trobar un document signat per un Lluís Porc-, tots els estris de les arts i els oficis [...]. De tant en tant, però, es troben raríssimes espècies que tenen de llur cognom una idea filosòfica al marge de les vanitats humanes. Hi ha cognoms com Valls, Puig, Vila, Vidal, Comes, molt estesos a Catalunya; un altre d’aquests cognoms és Sala. Des del famosíssim bandoler Joan Sala i Serrallonga fins al senyor Alfons Sala, marquès d’Egara i prohom de la Dictadura, a Catalunya hi ha infinits Sala, estesos entre tots els estaments. Doncs bé, una vegada un amic meu va rebre la visita d’un senyor, i en preguntar-li la minyona la seva gràcia, aquest senyor va quedar una punta indecís, va arronsar les espatlles i amb una veu de les més desolades i les més grises contestà: “Diga-li que hi ha un tal Sala...”
