Substitutius del Carnaval (1979)
Peces històriques
Una de les columnes que Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992) va publicar a la guia-revista d’espectacles Qué y Dónde (8/14-X-1979). Diumenge vinent, 11 de febrer, és la festa del Carnestoltes. Fa quaranta-cinc anys, Fuster va associar en aquesta peça l’imaginari popular del Carnaval amb les representacions de “moros i cristians” pels carrers i places d’algunes localitats valencianes. Tot i que Fuster deia que els seus comentaris breus en aquella publicació periodística de serveis no eren “papers genials, sinó d’anar per casa”, aquest gran assagista i articulista català de la segona meitat del segle XX hi palesava els seus dots d’observador crític de la vida valenciana del seu temps.
Últimament, molts pobles valencians –de València cap al sud, sobretot– innoven les seues festes anuals amb la vistosa pantomima dels “moros i cristians”. ¿I per què no ho haurien de fer? Probablement, viles i ciutats afectades per aquesta “moda” no tenen en els seus antecedents històrics cap controvèrsia èpica entre partidaris de la Creu i partidaris de la Mitja Lluna. És igual. La gent vol divertir-se, i vol disfressar-se –i disfressar-se ja és una manera de divertir-se–: coses que, abans, venien servides pels Carnestoltes. Els antropòlegs podrien explicar el perquè d’una tal necessitat. Però el puritanisme franquista va suprimir el Carnaval. Els governadors civils i els bisbes, confabuladament, dictaren ordres estrictes contra la saturnàlia jovial que precedia la Quaresma. Ara: fou inútil. Si el veïnat no es disfressava ni es dissipava per Carnestoltes, començà a fer-ho amb l’excusa dels “moros i cristians”, celebració aparentment patriòtica i fins i tot religiosa (sempre “guanyen” els cristians, gràcies a sant Jordi, a santa Marta o al Cristo local, o a alguna marededeu folklòrica). La teatraleria dels “moros i cristians” té com a fons la victòria dels moros, perquè els cristians són uns desgraciats inútils. Cal la intervenció sobrenatural perquè els cristians s’imposen... El substrat etnogràfic dels pobladors cristians –amb algun complex de “frustració”– dona lloc a aquestes comedietes... Siga com siga, la població actual prescindeix de la història, es llança als anacronismes més pintorescos, i s’hi diverteix. És la recuperació del Carnaval: d’un Carnaval imprescindible...
