Superlatius absoluts (1987)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSArticle complet d’Antoni Serra i Bauçà (Sóller, Mallorca, 1936-2023) publicat a la secció “Apocalíptics i integrats” del diari 'Avui' (16-III-1987). Feia deu dies de la visita del president Jordi Pujol a Mallorca per presidir l’acte de presentació d’una novel·la de Baltasar Porcel (Andratx, Mallorca, 1937 - Barcelona, 2009), autor al·ludit però no identificat en aquesta peça. Escriptor, periodista, crític literari i activista cultural i polític compromès, Antoni Serra va morir el proppassat 11 de març. Va ser un dels fundadors l’any 1977 de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), entitat de la qual va ser vicepresident. També va ser secretari tècnic a les Illes Balears del Segon Congrés de Cultura Catalana. Era un dels integrants del col·lectiu Ofèlia Dracs. Conreava un articulisme en la línia d’un clàssic del periodisme d’avantguarda: el Francesc Trabal d’estil col·loquial, anecdòtic, paradoxal, sovint desconcertant, en el 'Diari de Sabadell' de finals dels anys 1920.

Semblava un dia com qualsevol altre, però tots dos sabíem que no ho seria. Ha passat que, amb la mania de llegir la premsa entre lladruc i lladruc, Marlowe [el gos amb qui Antoni Serra mantenia diàlegs periodístics] ha sabut que el Molt Honorable President de la Nació Gran ens havia vingut a veure a l’illa per parlar d’un escriptor i que n’havia dit que era el millor dels vius després de Josep Pla. “I jo que el trobava simpàtic perquè tu deies que no era radical”, m'ha entimat amb la flegma que ha fet famosos els airedales [gossos terriers anglesos]. He acusat la rebuda del retret, però tot seguit, me n’ha fet d’altres. El nom de l’escriptor no era cap dels que jo li havia dit: no era ni Pere Calders, ni Joan Perucho, ni Jordi Sarsanedas, ni Avel·lí Artís [‘Tísner’], per exemple. Ens hem estat fitant una bona estona sense ni motar [sense dir un mot, en mallorquí], conscients que, una relliscada més, i la meva autoritat se n’aniria a can Pistraus. Ho he volgut esmenar i li he dit que el President devia parlar a títol personal i que no n’hi havia per tant. “L’Honorable sempre és l’Honorable, i ja en pots fer de bots”. Sé que té raó i m’he estimat més fer-me’n l’orni i engegar la voltoriana. Ens n’ha envestit la publicitat, i Marlowe, que és molt caparrut, m’ha somrigut tristament i m’ha fet saber que ja ho entenia tot, que això de la literatura devia ser per a l’Honorable com una lliga, on els bons mai no guanyaven, “com el Barça vaja”. I jo, la veritat, n’he fet un alè, de veure que ho tenia tot tan ben col·locat.