Corruptocràcia

El govern central no controla l'Estat, que està corromput de dalt a baix

Un any després de l'1 d'Octubre el sobiranisme, com la societat catalana en  conjunt, viu un paisatge complicat i ple de ferides i espines: són els costos d'haver-se rebel·lat contra un estat de cultura militarista. 

Però aquesta ciutadania no pot oblidar el que va protagonitzar aquells dies. Vaig tenir la sort de ser a Barcelona i el que vaig veure era una autèntica ciutadania, lliure i orgullosa com no n'hi ha cap a tot Europa. Quan som vençuts els vencedors ens assenyalen i ens culpen i nosaltres mateixos solem interioritzar la culpa i la vergonya. És un error. Si hem actuat amb convenciment i amb raó no hem de fer-ho, sinó que hem de revisar les nostres errades per corregir-les i sobreposar-nos-hi. El que va passar fa un any era inevitable perquè l'Estat tenia com a objectiu la liquidació política de Catalunya i tenia un pla judicial i militar per a la seva ocupació, i ni a la societat catalana ni als seus polítics se'ls va deixar altra alternativa que rendir-se i morir moralment. La societat catalana no tenia altra alternativa perquè no n'hi van deixar cap altra. 

I per sobre del desànim actual ha de prevaldre la idea que aquell dia es van guanyar un bon grapat de llibertats i que l'Estat no podrà tornar a tractar així persones lliures. No hem d'oblidar que per al Regne d'Espanya l'1-O va tenir costos altíssims perquè va mostrar la seva imatge d'estat autoritari al món sencer. Les dues parts van guanyar i van perdre: Catalunya va guanyar el pols democràtic a l'Estat i l'Estat va actuar com s'esperava que actués l'estat espanyol, com sempre. Que el projecte europeu afronti dificultats històriques i que en aquell moment Europa estigués de vacances i deixés Juncker i el seu equip al capdavant d'una nau borratxa va afavorir els plans de violència de l'Estat. 

Per a Espanya l'1-O va tenir costos altíssims perquè va mostrar la seva imatge d'estat autoritari al món sencer

Però si obrim l'enfocament del desànim català i passem a tractar la vida pública espanyola el que veurem és la imatge evident d'un estat podrit de corrupció i de franquisme. Els catalans lamenten les pròpies dificultats i els costos pagats per ser lliures; els espanyols pot ser que no lamentin el seu fracàs històric col·lectiu però haurien de fer-ho perquè segueixen presos de l'herència franquista.

Els últims mesos s'ha fet públic el que realment tots sabíem: que l'exèrcit segueix impregnat d'ideologia franquista i que la justícia en conjunt és d'ideologia reaccionària i corrupta, arbitrària i sectària. Ni l'exèrcit ni la justícia han trencat amb el franquisme, l'han continuat fora del focus. Aquestes revelacions arriben acompanyades d'escàndols que afecten polítics i universitats. La transcripció completa de les gravacions de Villarejo, milers d'hores de documents, seria una història dels últims quaranta anys de la democràcia espanyola, de lluites entre gàngsters. Aquestes gravacions són l'evidència de l'entramat d'uns poders que governen les institucions per al seu profit i que perverteixen les regles del joc i la democràcia.

Tot es resumeix en un fracàs de qualsevol projecte col·lectiu espanyol però s'expressa en el fet que el govern central no controla l'Estat, que està corromput de dalt a baix. Els menjadors de la cort són el sistema arterial de la corrupció que construeixen polítics, empresaris, periodistes, alts funcionaris, advocats... Per tapar un projecte propi l'Estat crea un catalitzador, ara Catalunya: Sánchez acaba de dir que si cau el seu govern serà culpa dels sobiranistes catalans. Catalunya els serveix per a tot.

Si fracassa la desvergonyida operació Manuel Valls seran derrotats els poders econòmics i mediàtics

Una mostra de la debilitat del poder polític nascut de les urnes és l'entrada del gran capital en la política de partits, creant directament un partit i un sindicat de policies d'ultradreta; Ciutadans i Jusapol. Un corrent polític que viu d'atiar la rancúnia. 

Una altra mostra és la utilització de les televisions privades com un instrument per potenciar o debilitar la situació de cada partit, com una arma mediàtica. O, de nou, una operació per evitar que l'alcaldia de Barcelona estigui en mans dels sobiranistes. L'alcaldia de Colau va arribar després de la guerra bruta per apartar Trias, però ara un sector de l'empresariat organitzat pretén ocupar-la directament a través d'un ridícul candidat fitxat a les rebaixes de la política francesa.

El més curiós és que, en el seu acalorament, obliden que s'exposen a pagar el preu del seu fracàs. Si fracassa la desvergonyida operació Manuel Valls seran derrotats els poders econòmics i mediàtics que promouen la seva candidatura. 

Més continguts de