Tanca la boca
E l periodista i escriptor Dan Lyons ha obert un meló interessant en els temes de debat social als Estats Units: parlar massa. El seu reportatge a la revista Time de febrer, amb l’emblemàtica portada il·lustrada amb uns llavis tancats amb una cremallera, ha fet trontollar un dels grans tòpics nord-americans. Fins ara, el do de paraula s’havia considerat una eina clau per escalar posicions. Però ara resulta que és l’autocontrol de la paraula, saber callar, el que pot beneficiar. La setmana passada, Lyons va treure al mercat un llibre que ja forma part de la llista de bestsellers del New York Times : The power of keeping your mouth shut(in an endlessly noisy world). L’escriptor, a part d’un xerraire redimit, va ser editor de la revista Forbes i periodista a Newsweek. Va ser acomiadat per un problema derivat de la seva incontinència verbal i va haver de traslladar-se sense la seva família a Silicon Valley per una nova feina. Aquella experiència solitària li va servir per fer un treball introspectiu en un moment de crisi personal, matrimonial i professional. I va arribar a la conclusió que el seu problema es deia talkaholism. La seva dona l’hi va confirmar. És un terme que uns experts en l’estudi de la comunicació van definir com la forma extrema de parlar en excés. Lyons va explicar en el reportatge de Time la seva experiència i l’esforç per solucionar la seva addicció a la xerrameca. Prendre’n consciència, explica, no va ser fàcil. El que era una broma recurrent a casa sobre els seus “danòlegs”, un joc de paraules entre el seu nom i el terme monòleg, ara l’avergonyia. Va adonar-se del munt de comentaris inapropiats, consells no sol·licitats i discursos innecessaris que acumulava. I fins i tot de mals moments i discussions provocats, a casa i a la feina, per la seva verborrea. Per comprovar el seu nivell de talkaholism, Lyons va fer un test dissenyat pels experts que van descriure aquesta compulsió. El van crear, el 1993, Virginia P. Richmond i James C. McCroskey, de la Universitat de Virgínia de l’Oest. És un qüestionari de setze preguntes sobre els hàbits a l’hora de parlar que s’han de contestar amb una puntuació de l’1 al 5 en funció de si hi estàs d’acord o en desacord. En el càlcul del resultat final, la majoria de la població ens situem per sota dels 30 punts. Si n’obtens entre 40 i 50 se’t considera un talkaholic. Lyons, en un exercici de sinceritat amb ell mateix, va obtenir-ne el màxim possible. I va començar un procés de rehabilitació. Va contactar amb historiadors, científics socials, politòlegs, professors de comunicació, coaches i psicòlegs. Li van ensenyar tècniques per dominar la seva addicció. Va abandonar les xarxes socials, va prendre consciència del seu to de veu, va penjar-se rètols per casa que li recordessin que havia de mantenir la boca tancada i, el més important, va aprendre a escoltar els altres i preguntar com estaven. Lyons admet haver millorat com a pare, com a marit i com a professional.
Tots hem experimentat la maleïda sensació d’haver parlat massa en algun moment de la nostra vida. Si això és habitual, és que potser hi ha un problema. Diuen que somniar que et cauen les dents és un símptoma de la sensació d’haver xerrat més del compte. També hem sigut víctimes de bocamolls, garlaires i ralladors empedreïts que per narcisisme, ansietat o necessitat d’acceptació ens deixen estabornits per un soliloqui insuportable. Hem evitat sopars, trobades, converses o reunions per estalviar-nos les dissertacions inaguantables d’algú proper. Bellíssimes persones que, potser, ni tan sols s’han parat a escoltar-se a elles mateixes. Si no sabeu com avisar-los, potser el test de Richmond i McCroskey, o el llibre de Dan Lyons, us pot servir d’indirecta.
