14/01/2022

La tempesta silenciada

2 min

Aquesta setmana ha estat el Dia Mundial de la Lluita contra la Depressió. Segons l'OMS, 280 milions de persones en pateixen i és una de les primeres causes de discapacitat. Podem concloure, doncs, que la desesperança és un dels principals problemes de la nostra societat. Sembla evident que alguna cosa massa essencial no estem fent bé i la pandèmia encara ho ha complicat tot més.

Però deixeu-me que breument us parli una mica d’aquesta tempesta (la depressió) que moltes persones ja coneixen i que d'altres potser pateixen però encara no li han posat nom.

A voltes arriba associada a un fet concret que la desencadena, però en d'altres apareix sense una causa evident (si més no, difícil d’identificar inicialment). Tot comença amb una pluja fina, uns primers avisos que, donada la falta d’educació emocional general, és fàcil que no identifiquem. De forma progressiva i silenciosa acaba convertint-se en una borrasca que es descarrega sobre nostre, ho cobreix tot i no ens permet veure-hi més enllà. 

La depressió en moltes ocasions ens fa sentir una buidor terrible dins nostre, com si tinguéssim un forat immens a l’estómac, com si de sobte veiéssim la realitat en blanc i negre i els colors de la nostra vida s’haguessin esfumat. Ens fa sentir desconnectades de tot i tothom. Problemes de memòria, concentració, insomni (les nits es converteixen en el pitjor malson diürn), pèrdua del desig sexual, de gana... podem sentir que la nostra capacitat de disfrutar s’esvaeix. Tot allò que ens feia vibrar, ara ens deixa impassibles o fins i tot ens molesta. La tristesa ens segresta i de sobte tot ens pesa. La vida ens pesa. Ens mirem al mirall i no ens reconeixem, només hi veiem la tronada. I en el món hi sentim por, ens hi sentim minúsculs, insignificants. I sentim que no podem. 

I alhora l’estigma que recau sobre la salut mental ens tapa la boca perquè no volem que ens vegin com a persones febles o dèbils. Intentem dissimular, ens tanquem amb la nostra tempesta, allunyats del món esperant que amaini. Arraulits al llit hi trobem el nostre cau. Desapareixem. Si hem de sortir, intentem fer la millor cara i anar ràpid. Però esgota mentir, excusar-nos, dissimular... perdem la poca energia que tenim ocultant les nostres emocions davant una societat que silencia i encara no entén què és la depressió. I cada cop estem més xops. I de sobte ens trobem en el cercle, on tan sols hi ha pensaments negatius, on no cuidem la gent que ens envolta i de la qual cada cop ens allunyem més. Com si la vida s’hagués esfumat de dins nostre. I mai ningú ens havia dit que això ens podia passar. A mi, a tu o a elles... perquè la depressió pot picar a la porta de totes les cases. Per això és tan important parlar-ne i sobretot tenir clar que hi ha aixopluc davant el temporal. Perquè per molt extrem que sigui, sempre hi ha una sortida. I serà clau per recuperar-nos buscar ajuda professional, mostrar-nos tal com som i com sentim, i sobretot no tenir por d'endinsar-nos en la tempesta. Perquè mirar-nos, acceptar-nos, compartir i emprendre el camí, pot canviar-ho tot. 

Alba Alfageme és psicòloga especialista en victimologia