De quan no teníem tan clar què fer amb les vinyetes de Mahoma
Onada de solidaritat de gairebé tota la premsa mundial per l’atac a 'Charlie Hebdo'. Defensa tancada de la llibertat d’expressió. Editorial conjunt de sis diaris europeus... Però no sempre la premsa ho va tenir tan clar. La crisi amb les caricatures de Mahoma arrenca l’any 2005, quan el diari danès 'Jyllands-Posten' en publica unes quantes i desferma la ira integrista. Chirac, Bush, Zapatero i Erdogan són només alguns dels líders que van criticar obertament la publicació dels dibuixos. I als mitjans sovintejaven les columnes de l’escola 'siperò': llibertat d’expressió? Sí, però... Un exemple de 'La Vanguardia' (però podria ser de molts altres diaris). L’11 de febrer del 2006, Manuel Castells escriu: "El que va començar com una publicació ofensiva antimusulmana en un petit país xenòfob (segons les enquestes) del nord d’Europa, es va convertir en bandera d’autonomia professional per a periodistes de tot el món. Aquesta és la veritable tragèdia. […] Pobra cultura aquella que s’afirma reivindicant la llibertat d’ofendre al preu que sigui". Aquell mateix dia, a sota, el diari incloïa un article de Xavier Sala i Martín defensant la tesi contrària. L’economista preguntava retòricament si cal castigar qui ofèn: "No només no l’hem de castigar sinó que hem de protegir-lo perquè pugui seguir ofenent. Per garantir la llibertat d’expressió, els governs occidentals han de perseguir tots els intolerants que intenten impedir amb amenaces que els ciutadans s’expressin amb llibertat".
Els únics límits del gènere de la sàtira han de ser els que marca el Codi Penal: en una democràcia, aquestes són les regles del joc vàlides. Fa vuit anys, els mitjans van ser massa vacil·lants. L’atemptat d’ahir recentra el debat de la manera més dolorosa i brutal possible.
