Vivim una etapa en què la presència de persones immigrants s’ha convertit en una arma política, i quan això succeeix es deixa de pensar i actuar de manera raonable i el panorama s’omple de fantasmes. Però, més enllà dels interessos partidistes, cal tractar d’ordenar aquest procés per estalviar-nos tota mena de conflictes, que sorgiran cada vegada més si no es fan polítiques adequades.
Hi estiguem a favor o en contra, sabem que, de moment, la immigració seguirà produint-se. Els desequilibris de nivell de vida entre països i continents és massa fort, de manera que les migracions, malgrat les dificultats que sovint impliquen, són per ara inevitables. El que és important és veure què passa amb l’arribada d’aquests immigrants, com s’adapten a la vida entre nosaltres, què suposen per al futur d’aquest país. Sabem ja algunes coses de l’evolució d’aquests fenòmens: quan les persones venen de països rics, per exemple, no els considerem immigrants, sinó simplement estrangers; mentre que són els procedents de països pobres els que aparentment fan nosa. És a dir, es tracta, sobretot, de l’arribada d’una població amb nivells econòmics i culturals més baixos que els locals.
La pregunta és: seran, a la segona o tercera generació, ciutadans com els natius? ¿O bé, agrupats en guetos, seguiran presentant-se com a grups aliens, diferents, i per tant vistos com una amenaça? Tot això és decisiu per preparar el futur i evitar conflictes ja ara, atès que el creixement de persones d’origen forà és molt més elevat que el dels natius: a Espanya, en les tres últimes dècades, la població nativa ha crescut un 1,1%, mentre que l’estrangera ho ha fet en un 18%.
El CIS està publicant aquests mesos una obra monumental sobre la situació social d’Espanya, España 2025, que ens aporta informació sobre aquesta qüestió, entre moltes altres. Què passa amb la segona generació d’immigrants? En els darrers 15 anys, els de segona generació han crescut un 34%, i ara ja són uns 2,7 milions, un 6% de tota la població. Però entre la població de 0 a 17 anys són el 22%, més d’una de cada 5 criatures i joves, cada vegada amb orígens més diversos en funció de l’origen de les famílies. És a dir, un grup de població clau per al futur de la nostra societat.
Doncs bé, quina és la seva situació? El que s’observa és que els immigrants de segona generació segueixen tenint un risc molt més elevat d’exclusió i pobresa que els natius, malgrat que les seves condicions de vida millorin lleugerament respecte dels seus pares. Alhora, es constata que el seu nivell educatiu augmenta molt en comparació amb la generació anterior, i tenen fins i tot possibilitats d’arribar a la universitat. Mentre que en nivells educatius més baixos estan per sota dels natius, amb relació a l’arribada als estudis superiors estan gairebé al mateix nivell. És a dir, malgrat que segueixen en nivells econòmics baixos, l’esforç educatiu que fan és considerable.
Pel que fa a l’ocupació, els immigrants de segona generació tenen una taxa d’atur superior a la dels seus pares, però alhora augmenta molt el seu nivell ocupacional, ja que surten, en molts casos, dels tipus de feines mal pagades tan sovint assumides pels nouvinguts. Tot fa pensar que es produeix una segmentació també entre ells.
Què podem concloure d’aquestes dades? Veiem que, d’una manera general, una part dels immigrants de segona generació es va assemblant als natius en les seves possibilitats i trajectòries, malgrat que han tingut més dificultats econòmiques i de tota mena en la infància i joventut; però tendeixen a superar-ho, mitjançant un esforç educatiu considerable. De manera que, com ja està passant, la seva contribució a la nostra economia i a la nostra societat, si ho fem bé, acabarà augmentant notablement la riquesa i el benestar col·lectius. Sempre, però, que els donem el ple dret a ser ciutadans i ciutadanes “normals”. I això ja depèn de nosaltres.
Depèn de nosaltres –de com els tractem– aconseguir una bona convivència. Si han de viure en guetos, contínuament amenaçats, les generacions joves congriaran la ràbia i el malestar propis dels marginats, com ha passat tantes vegades a França. Si, en canvi, tenen la possibilitat de progressar, de ser tractats com tothom, succeirà el contrari: “Soc de la terra on mengen els meus fills”, diu Serrat que responia sa mare, aragonesa, quan algú li preguntava d’on era. I és que habitualment els immigrants se senten més catalans que ningú quan aquesta ha estat la terra on deixar enrere la pobresa. Depèn de nosaltres, de les polítiques que es facin ara, aconseguir la integració necessària o crear les condicions per a conflictes futurs.
