16/09/2021

Terrasses de bar, mirall del país?

3 min
La terrassa d’un bar de la Barceloneta.

Dia d’Any Nou a Verona. Amb uns amics ens aturem en una cafeteria, com tantes altres d’allí. Malgrat el fred, ens quedem a la terrassa, fa sol. Taules de qualitat, seients confortables. El cambrer, un senyor que la cinquantena ja l’ha complida, perfectament abillat, s’acosta per prendre’ns la comanda. Mentre demanem, un de nosaltres s’aixeca per anar al lavabo. Aleshores el cambrer, tot observant el nostre amic que enfila l’establiment, diu: “El cafè d'il signore el portaré més tard, ja que, altrament, se li refredarà”.

L’anècdota mereix una certa anàlisi. En primer lloc diré que, a casa nostra, les cafeteries com aquella, i com tantes que hi ha a Europa, han passat avall fa decennis. Per això, a casa nostra, acostumo a buscar el confort dels hotels quan desitjo trobar-me amb algú en una cafeteria. Fixem-nos, ara, en les terrasses. Com que nosaltres ja no tenim cafeteries sinó bars, les terrasses acostumen a ser una prolongació de la mediocritat de l’establiment. Cadires barates i sovint patrocinades. El servei? Una broma de mal gust. Professionalitat? Nul·la i acompanyada de comportament irritant. Respecte a l’ús del català ja ni hi entro. És el resultat lògic. Posats a reduir costos, els empleats tenen mínima formació -a sobre, on hi hagi un immigrant a qui es pugui escanyar, que s’apartin la resta-. No entro en detalls sobre la vestimenta, que està en línia amb la sordidesa de tot plegat. Per tant, el conjunt, sumat al ja tradicional menyspreu peninsular vers el concepte client, implica un servei ofensiu. Tret que estigui a punt de fer-me les necessitats a sobre, la realitat és que mai m’assec en una terrassa a Catalunya. M’ho impedeix un mínim sentit del refinament. De la mateixa manera que, com a consumidor, puc escollir la qualitat i el nivell d’allò per què pago -menjar, cotxe, casa, vestimenta, etc.-, no entenc que no pugui asseure’m en una terrassa de qualitat i prendre'm una beguda servida amb un mínim de categoria i en un ambient, a poder ser, ni groller ni ordinari.

Tant se val, perquè el que vull significar és que, més enllà de les meves dèries, observar una terrassa de bar català dona molt de si. I ajuda a fer-se una idea dels capil·lars terminals de l’economia interna del país, que ha entrat, pel que fa al sector serveis, en una espiral low cost delirant. Es pretén tenir marges econòmics positius a cop de salaris porqueria, amb inevitable baixa productivitat i una qualitat de servei lamentable. Un sistema que, al capdavall, acaba derivant en un baixíssim nivell d’exigència que és fruit d’una degradació lògica en els hàbits de consum. Una escassetat òbvia que conforma, aquesta sí, una economia circular, però de misèria. Una argentinització evident.

L’Espanya del bar i el tapeo permanent, l’Espanya de la baixa productivitat, ja no ens és aliena. I és que el ciutadà català ha esdevingut terrassodependent. I encara que el servei sigui llastimós, el bar ha de ser barat perquè s’ha erigit en un dret social -fet que no té lloc a l’estranger, on el consum d’un cafè és un caprici que s’ha de ben pagar-. El client vol pagar poc i, per tant, les nostres terrasses són lletges, sorolloses, mal servides i poc selectes. Àgores de sociabilitat descordada, farcides de gent que, confosa, pensa que ser mediterrani equival a ser un tocatimbals.

Tot això que aquí exposo és la meva opinió, esclar. Però les opinions -que sempre són subjectives, per principi- millor contrastar-les. I els recomano les estadístiques del departament d’Economia del nostre Govern. Si agafen i miren quin pes té el valor afegit de l’epígraf “Serveis d'allotjament, menjar i begudes” dins del sector serveis, observaran que representa el 8,9% del total. És molt o poc? Doncs allí mateix trobaran la taula comparativa amb altres països: Alemanya, 2,6%; França, 3,7%; Itàlia, 5,3%... Espanya 8,3%!

Ja sé que a molts els provocarà una certa ràbia el que dic. Però el principal problema econòmic del país és la baixa productivitat. I quan observo la defensa col·lectiva, sovint institucionalitzada, de les terrasses de bar, no puc evitar veure-hi reflectit un país decadent on, barrejat amb el fracàs d’un model econòmic propi, hi triomfa la ganduleria, la xerrameca desbordada i la incultura. Vistes les estadístiques, s’haurien de tancar molts bars. Gairebé la meitat per ser com Itàlia. O més de la meitat, per ser com França. Els que quedessin viurien millor i forçarien l’augment de la qualitat. I, de pas, potser ajudarien a fer que els nostres hàbits tornessin a aproximar-se als dels països més productius en els que, un dia, vam pretendre emmirallar-nos. Aquells als quals, després, sempre hem d’acudir perquè ens salvin.

Xavier Roig és enginyer i escriptor
stats