Franco visita Lleida el 1963. Hi ha un moment de dolça pera llimonera surrealista ilergeta. Lleida rep el dictador i hi ha cartells com aquest: “Franco benvingut a Lleida”. No és una protesta lingüísticocultural: és la cerimònia de la confusió d’un país substituït i al qual li surt, genèticament, el que és realment. Franco veu els cartells mentre travessa el pont amb el Rolls-Royce. Llisca a velocitat puça per la banqueta del carrer Blondel que mira el Segre. Banderetes espanyoles. Aplaudiments. De tots aquests lleidatans que no saben ni parlar castellà i que piquen de mans al que els està matant.
El vehicle desemboca a la Catedral Nova. Franco en baixa. I la veu en off del No-Do: “Entra bajo palio con el prelado de la diócesis [del Pino], quién después del 'Te Deum' pronuncia una vibrante alocución”. I al·lucineu amb el que diu el bisbe davant de tothom, davant de Déu: “Digitus Dei est hic” (“El dit de Déu és aquí”). Franco és el ditet de Déu. Franco és ET, l’extraterrestre, segons el bisbe Aurelio del Pino.
Poques ciutats pateixen com Lleida. Per aquí, el 1938, entra tot. I per aquí marxa tothom. Lleida es tanca a casa el 1938 i ja no en surt. Els lleidatans viuen porticons endins i regalen la ciutat al règim. Lleida o Lérida? Alarma. La notícia fa uns dies que corre. De l’Horta a la Seu Vella, passant per la plaça Sant Joan i afuada pel carrer Major, però també a Almacelles, Corbins, Torres de Segre, Mollerussa, Balaguer... A tota la Terra Ferma. Però també a Barcelona, a Girona, a Tarragona. A tot Catalunya. Ho heu sentit? Voleu dir que és veritat? Això diuen, això diuen... Mireu lo diari: “La noticia difundida por varios rotativos de la Prensa nacional relativa a una posible regionalización económica de las provincias españolas, ha provocado la alarma en Lérida al ser excluida esta provincia de Cataluña en el mapa de división económica trazado por el gabinete técnico del Consejo Económico Sindical Nacional. En este mapa se incluye a la provincia de Lérida en la zona de Aragón. El actual proyecto de Ley Orgánica admite otra posibilidad de división que la provincial, y aunque esta hipotética repartición es oficiosa ha levantado en la ciudad un movimiento de disgusto y protesta”.
A veure, la cosa va de debò. Circula un mapa maligne i artificiós: “Región del Valle del Ebro”. Capital Saragossa. Inclou les tres províncies aragoneses, hi afegeix Navarra, la Rioja, Àlava i Lleida de dalt a baix. Diuen que el criteri bàsic és l’aigua. Les conques fluvials. Li diuen “Región Natural”. Li duen lo més natural del món. I n’és tant que... ja han aparegut llibres de text de batxillerat –aprovats pel ministeri d’Educació– que inclouen el mapa on Lleida ja està separada de Catalunya.
Fa 50 anys que va morir Franco. Però ens queda l’espoli material i espiritual de la Franja de Ponent: el bisbat dinamitat de Lleida, les obres de les parròquies de la Franja, les de Sixena; el català, la convivència, la unió, els vincles, la pell amb la Franja tallada amb ganivet sang de la Ribagorça al Matarranya; empreses de Lleida fugint a l’Aragó per culpa de la nostra autonomia nacionalburocràtica; els Monegros passant de desert misèria a verd esperança... No va ser el 1975. És el 1938, l’ocupació de Catalunya per la Terra Ferma. El forat va fer forat. L’inici de la conquesta del franquisme acabant-lo la democràcia. I tots aplaudint com un 1963, girant, girant... La nòria, els cavallets, la rotonda. El mareig, el vòmit, el cos, l’ànima, caient a terra.
