El reportatge inacabat de Jan Kuciak
Cap de DebatDilluns el periodista eslovac Jan Kuciak, de 27 anys, va ser trobat mort amb la seva xicota a la casa on vivien a Velka Maca, a 50 quilòmetres de la capital, Bratislava, i encara que pugui no semblar-nos-ho, el problema és nostre. No té sentit menystenir l’assassinat emparant-nos en la condició de país de segona classe que per a molts europeus occidentals pot tenir Eslovàquia, una mena de província de l’imperi on les institucions serien víctimes d’uns dirigents de baixa qualitat política. Hauríem de pensar-hi com si fos al nostre país, a la nostra regió, al nostre poble, on fa una setmana un sicari va arribar de nit per acostar-se sigil·losament a la casa d’un periodista, irrompre-hi i disparar-li a ella al cap i a ell al pit.
El novembre del 2016 el primer ministre va anomenar els periodistes crítics “fastigoses prostitutes antieslovaques”. Kuciak es dedicava a destapar casos de corrupció des del digital Aktuality.sk i sembla que el que li hauria costat la vida a ell i a la seva parella és un reportatge inacabat sobre infiltracions mafioses en l’entorn de confiança del govern. L’assassinat se suma al de Daphne Caruana a l’octubre a Malta. Víctima d’un cotxe bomba, Caruana també era periodista i també investigava la corrupció de les elits polítiques del seu país. Morts com les de Kuciak i Caruana ens posen davant d’almenys dos reptes inajornables per al manteniment d’Europa com un espai de drets i llibertats.
El primer, la necessitat d’aturar el contagi de l’arbitrarietat i de la impunitat en els poders públics, un procés que avança camuflat, blanquejat, pels cridaners titulars que donen figures com Erdogan, Marine Le Pen, Orbán i Trump. No hem d’arribar mai a normalitzar que es robin documents sensibles de la trama Púnica com si res, que el judici del cas Palau s’allargui tants anys que el delicte dels corruptors acabi prescrivint, que hi hagi presos per delictes de rebel·lió evidentment no comesos, o que una tuitaire hagi d’invertir mesos i milers d’euros a defensar-se als jutjats per uns acudits menors. I tampoc podem permetre, com alerta el Committee to Protect Journalists, considerat “la Creu Roja del periodisme”, que les lleis contra les fake news per les quals advoquen governs com l’espanyol o el francès afectin negativament la transparència i el rendiment de comptes, fent el joc a la censura.
En segon lloc, els ciutadans de la UE hauríem de començar a entendre Europa com l’espai polític que un dia serà, però que els nostres estats es resisteixen a crear. Tant si som partidaris d’aquesta UE com si creiem que un altre projecte europeu és possible, la defensa dels propis drets ens obliga a posar en marxa comportaments i aliances que tendeixin a crear una opinió pública europea unificada. Si no volem ser cada cop més víctimes d’unes institucions segrestades, a un primer ministre eslovac que anomena “fastigoses prostitutes” als periodistes li hem de fer sentir la nostra veu, i hem de fer com si els dos periodistes assassinats ens els haguessin mort a casa.
