Tots venim d'en Zaplana
Eduardo Zaplana mai va dir la frase “Estic en política per forrar-me”, que se li atribueix a ell però que en realitat va ser dita per Vicente Sanz, un fosc personatge (un dels molts personatges foscs) del PP valencià, que va ser secretari general del partit i que va acabar sent condemnat per abusos sexuals. Ferran Torrent ens ha donat, en algunes de les seves novel·les (Societat limitada, Espècies protegides), un retrat prou potent de la València dels anys del zaplanisme i el ritabarberisme, però encara queda molt per contar de l'orgia –metafòrica i literal– de corrupció que va protagonitzar el PP al País Valencià (també a les Balears) durant els seus anys daurats.
Com molts d'arribistes de la seva època, Zaplana va entrar en política –molt jove– a través de la UCD que va liderar Adolfo Suárez, abans que els mateixos dirigents de la UCD se'l carreguessin. Això vol dir que Zaplana ha estat sempre allà: des dels anys de la mítica Transició fins a l'actualitat d'aquesta mateixa setmana, en què torna a ser notícia perquè, segons un informe de la Guàrdia Civil, hauria arribat a cobrar fins a 11 milions d'euros en suborns. D'aquests, n'hauria (presumptament sempre, clar) blanquejat fins a 4,4 milions mitjançant un entramat que “enviava” doblers des de Luxemburg cap a Dubai, Holanda, Hong Kong, Suïssa o Panamà, fins que els feia tornar a l'estimada Espanya, a la qual sempre ha servit el patriota Zaplana.
Entremig ha tingut temps de ser president de la Generalitat Valenciana, un càrrec que el PP sempre ha considerat, i considera encara, propietat del partit i un punt neuràlgic de la seva organització criminal (paraules aquestes d'un altre informe de la Guàrdia Civil, poc sospitosa de vel·leïtats esquerranoses o antiespanyoles, referides precisament al PP valencià), però també ministre de Treball, portaveu del govern (totes dues coses amb Aznar) i, finalment, director de Telefónica, un altre tradicional feu pepero. Va arribar a entrar a presó, l'any 2018, per corrupte, però en va sortir al cap de 259 dies al·legant “una qüestió d'humanitat”, ja que patia leucèmia. Dins el PP va ser mítica la seva enemistat amb Francisco Camps, que el va succeir com a president de la Generalitat Valenciana i que el va igualar o superar –fa de mal dir– en la pràctica del saqueig, presumpte i també provat, de diner públic.
Però Zaplana, amb només 65 anys, ha estat sempre allà. És un personatge perfectament representatiu del revers de la Transició, del costat que desentona amb les músiques celestials sobre els 40 anys de concòrdia i progrés que nos dimos entre todos i que ens il·lustra sobre les quatre dècades de corrupció sistèmica que ens han dut fins aquí, en què es discuteix obscenament sobre la manera de repatriar un cap d'estat corrupte i fugat sense que es noti gaire la decadència del sistema. Un xulo de Cartagena vingut a més, un espavilat vulgar i barroer que fa gràcia a alguns perquè els recorda no sé què de la picaresca espanyola: la viva imatge de l'Espanya postfranquista.
