La Sònia és a l’estació de Tarragona i està desesperada. El tren que havia de passar no ha passat i ella s’ha de presentar a una entrevista de feina. Després de superar dues rondes de selecció, avui és el dia de la veritat. L’espera qui hauria de ser la seva cap. La Sònia no hi arribarà perquè el seu tren finalment serà cancel·lat. Històries com aquesta s’han reproduït una infinitat de vegades durant el desgavell ferroviari (i de l’AP-7). Persones que no han pogut arribar al metge, a la universitat —són dies d’exàmens—, a treballar, a l’aeroport, a casa dels pares, etcètera.
El malestar és evident. El malestar se suma, afegint-hi un nou estrat, al malestar anterior, que s’ha anat acumulant al cor i a la ment de gran part de la societat. Un malestar barrejat amb incertesa i amb una sensació absoluta d’impotència i vulnerabilitat. Aquell món distòpic, irreal, que vam viure amb la crisi financera mundial (l’anomenada Gran Recessió), la pandèmia de la covid i després amb l’apagada, a poc a poc s’està imposant, fent-se més i més present. Les cues que han de fer els malalts per ser operats, els preus dels pisos, els salaris de subsistència, la percepció d’inseguretat, el desgavell a les escoles, la rifa en què s’han convertit les ajudes socials... Sí, les ombres es projecten en l’esperit de molta gent.
El caos tràgic dels trens és el darrer capítol d’un futur cada vegada més fosc, que ha deixat de ser el que era. Per acabar-ho d’adobar, el ciutadà del carrer, el que paga els seus impostos i s’escarrassa per arribar a final de mes, sent que aquells que haurien d’arreglar els seus problemes, els governants i els polítics, no fan altra cosa que empitjorar-los. Això si ell mateix, aquest ciutadà, no es converteix en la víctima propiciatòria dels col·lectius que han decidit rebel·lar-se. Dels maquinistes que es planten i no engeguen els trens, de les vagues de metges, de les exigències dels sindicats de mestres, dels taxistes que paralitzen la ciutat, de la burocràcia asfixiant... Aquests dies de caos, de país paralitzat, empenyen la Sònia i tantes altres persones, joves i grans, dones i homes, de camp i de ciutat, a l’orfandat. La sensació que res no va com hauria d’anar, i que cada vegada és pitjor, s’imposa de forma aclaparadora. La societat ha transitat amb els anys de la sorpresa i el desconcert a la indignació i l’enuig, per finalment desembocar —temo que és on som ara— en el decaïment i el desànim.
També el món, el món de fora, ha fet un tomb. Fa no gaires anys es va popularitzar l’acrònim BANI per descriure un context cada vegada més inquietant. BANI vol dir fràgil (brittle), ansiós, no-lineal i incomprensible. L’emergència de Donald Trump i dels seus acòlits arreu del planeta suposa una altra palada de terra sobre el demà. I Ucraïna, i Gaza. I el canvi climàtic. Els poderosos d’aquest món, entre els quals cal incloure els megamilionaris de la tecnologia, han decidit remoure les normes escrites i no escrites construïdes per provar d’aturar tanta guerra, sang i patiment. Destruir els límits. Aquells a qui Giuliano Da Empoli ha batejat com els "depredadors" han conclòs que els fan nosa i que cal tornar a la llei del més fort. I el més fort són ells. I així ho fan, brandant la motoserra i al ritme de “no future, no future, no future for you” dels Sex Pistols. Estan demolint, per aconseguir-ho, els valors que fins fa quatre dies eren fonamentals: la veritat, la justícia, el respecte a la llibertat i els drets dels altres... Els depredadors, esclar, ataquen Europa, la nostra llar, perquè encarna i simbolitza allò que detesten.
Sovint a la Sònia li fa l’efecte que, d’aquest present angoixant i aquest futur que es desfà, als governants i polítics només els neguiteja com tot plegat es traduirà a les urnes. Com els afectarà als seus partits i a ells mateixos. El malestar que fa uns anys va donar lloc, almenys en part, a fenòmens com Podem o l’auge de l’independentisme estava barrejat amb esperança, una certa esperança. Ara, el sentiment és un altre i el malestar ha esdevingut defalliment i dimissió. Que la gent —singularment els joves— aposti per la ultradreta i pels enemics dels immigrants (o per l’abstenció) és la manera de negar el vot als de sempre per donar-lo a qui, simplement, no ho són, els de sempre. És un vot tenyit de nihilisme i antipolítica, efectivament. I d’un punt de menyspreu. La reacció contra un sistema polític que, creuen, els ha traït.
