16/04/2016

Tres tasques urgents

2 min
Ara els sobiranistes necessiten buscar respostes, menys fervor i més intel·ligència.

CORREGIR EL RELAT. El sobiranisme va adquirir forma d’onada gràcies a un optimisme contagiós. Era un relat necessari en un moment de baix to col·lectiu. Però ara cal entendre que el Procés, justament perquè ha avançat, s’enfronta a reptes més complexos que demanen fredor, constància i realisme. Els sobiranistes necessiten buscar respostes, prioritzar, polititzar-se. Necessiten menys fervor i més intel·ligència. Menys simbolisme i més realitat. Oblidar-se del desgastat adjectiu històric. La gentada que ha sostingut aquesta empenta encara és molt necessària, potser no per fer mosaics a la coreana però sí per fer costat als seus representants electes cada cop que estiguin sent amenaçats, per fer costat a tots els col·lectius —independentistes o no— que lluiten per millorar les condicions de la vida de la gent, i per fer que l’inevitable conflicte institucional sigui percebut com un problema real, de carrer; un afer que no es resoldrà a còpia de repressió.

RESTABLIR CONSENSOS. Si l’independentisme supera el 50% dels vots, tindrà un mandat clar. Si no ho aconsegueix (i no ho aconseguirà si en el pròxim any i mig no canvien molt les coses), seguirà sent una força central, però haurà de buscar consensos. Una bona manera és obligar a definir-se tots els partits que volen un nou estatus per a Catalunya, i fixar amb ells unes bases de discussió. És molt millor posar les cartes sobre la taula, preguntar a Ada Colau què vol dir això de la República Catalana federada amb l’espanyola (i com pensa arribar-hi), debatre amb tots els que volen una Catalunya lliure, però implicada amb el futur d’Espanya, per trobar una fórmula tan sobirana com guanyadora. Renúncies? Dependrà de la força de cadascú. És el que passa en política, quan s’exerceix de manera realista. És molt millor això que no pas el miratge actual, que consisteix a atreure els comuns a un procés constituent on es debat sobre com ha de ser el país, sense dir quin grau de sobirania tindrà, la qual cosa és una absurditat, i a més permet a la gent de Podem i companyia seguir fent la viu-viu.

GOVERN. L’independentisme controla el govern de la Generalitat, les diputacions i 785 ajuntaments. Perquè això sigui una força, cal esprémer al màxim les capacitats de l’autogovern i explicar-les (comunicar!) de manera clara i persistent. Si això implica posar a prova les costures de l’entramat constitucional, val més que sigui per un bon motiu, per exemple, aplicant a fons —més a fons que fins ara— la llei de pobresa energètica, abans que sigui recorreguda al TC (com sembla probable) i tornant a aprovar al Parlament el decret recentment suspès. Val més desafiar l’Estat per això que no pas per declaracions baladreres o estelades penjant dels edificis públics. Que el sobiranisme governant apliqui el seu programa i que sigui el govern espanyol el que es vegi obligat a afirmar la seva autoritat passant per damunt dels interessos de la gent. Necessitem una confrontació de legitimitats, no pas una cursa de desafiaments amb més testosterona que sentit polític.