Cúpula judicial espanyola: tribunals polítics
No és gens agosarat afirmar que els jutges de la cúpula judicial espanyola fan constantment política. Resulta evident quan interpreten les normes al seu aire ideològic de caire predemocràtic, tot capgirant el sentit de les lleis, negant la seva aplicació, inventant conceptes (violència, terrorisme) o decidint arbitràriament sobre les penes (Estatut, llei d’amnistia, sentència dels líders del Procés). El judici al fiscal general només n'és l'últim exemple.
Això no és cap novetat en la política comparada. També feien política els jutges del nazisme, del feixisme i de l’estalinisme. En els estats totalitaris i autoritaris els jutges sempre fan política. En l’època de l’ascens del nazisme, Carl Schmitt parlava de la “defensa de la Constitució”. Era un fake. Allò que defensava era l’Estat, Alemanya, i sempre en termes nacionalistes autoritaris. És el que fan membres de la cúpula judicial espanyola. Els resulta molt difícil amagar-se en la pretensió que apliquen normes de manera neutra, com si visquessin en una mena de paradís aïllat del positivisme jurídic.
Això afecta també els tribunals d’algunes democràcies degradades, allunyades de la cultura jurídica present al Canadà o a la majoria d’estats europeus occidentals (els EUA estan avui més en dubte). Més aviat són propers a Turquia, Hongria, Hong Kong o Rússia. En el cas de la sala segona (sala penal) del Tribunal Suprem espanyol, és fàcil de veure, com en casos concrets de l'Audiència Nacional o del Tribunal de Comptes. Tanmateix, la politització de la justícia espanyola afecta també el Tribunal Constitucional (TC).
En un estudi politològic i estadístic recent de Joan-Josep Vallbé, Daniel Cetrà i Marc Sanjaume-Calvet, Tribunal Constitucional i poder central: una anàlisi empírica (IEA, 2025), s’analitzen les resolucions dictades pel TC en el període 1981-2023 que resolen conflictes sobre normes estatals i autonòmiques. Aquesta anàlisi, que aviat serà publicada a l'European Journal of Political Research, parteix d’un model propi amb quatre escenaris possibles en funció de si els tres actors principals involucrats –TC, govern central i governs autonòmics– estan o no alineats políticament.
Addicionalment, es tenen en compte dos factors. D’una banda, l’elevada conflictivitat entre nivells territorials (s’hi inclouen 1.333 sentències entre recursos i qüestions d’inconstitucionalitat, conflictes de competències i recursos d’empara). La unitat d’anàlisi són les resolucions de les sentències (una sentència pot incloure diverses resolucions no coincidents). D’altra banda, es té present, com a hipòtesi, la possible tendència més centralitzadora dels tribunals conservadors, així com què passa quan el govern central necessita el suport de partits de les nacions minoritàries per obtenir una majoria parlamentària.
Quan es contrasten les hipòtesis del model, les conclusions són clares. En primer lloc, tot i que la majoria de les normes impugnades són les del poder central (63%), el TC ha tendit a afavorir-lo: la probabilitat que una norma autonòmica sigui declarada inconstitucional és del 55%, davant del 23% d’una norma estatal.
En segon lloc, els casos iniciats pel govern central tenen una probabilitat d’èxit d’un 68%, davant dels iniciats per governs autonòmics (31%). Els iniciats pels tribunals ordinaris presenten un èxit encara més baix.
En tercer lloc, quan el TC i el govern central són políticament afins és quan queda més reforçat l’efecte centralitzador de les resolucions: més predisposició a anul·lar les normes autonòmiques i a no qüestionar les normes estatals. Per contra, quan l'alineació política és entre el TC i el govern autonòmic no s’observa cap efecte significatiu.
En quart lloc, un element d’influència en el TC és la seva composició ideològica. Quan està dominat per una majoria conservadora, creix la probabilitat de declarar inconstitucionals les normes autonòmiques, especialment les de Catalunya o el País Basc. Aquí la centralització ve de la mà d’un fort component nacionalista espanyol.
En cinquè lloc, es constata que quan el govern central depèn de partits de les nacions minoritàries per obtenir una majoria en el Parlament espanyol, i especialment quan alhora es dona una congruència ideològica entre el TC i el govern central, és quan augmenta la probabilitat que el TC declari inconstitucional una norma estatal, mentre disminueix significativament que ho faci amb una norma autonòmica.
La conclusió genèrica és que el comportament del TC està subjecte a incentius estratègics, més que institucionals, i que s’adapta al context polític del moment. En general, no actua com una institució contramajoritària estable, sinó que està marcat per una clara voluntat centralitzadora, així com per les composicions polítiques dels governs central i autonòmics.
En altres paraules: el TC no actua com una institució imparcial. Un fet que deslegitima les seves resolucions –per molts comentaris de mera tècnica jurídica que es facin–, erosiona la seva funció d’arbitratge, incentiva la desafecció política –especialment en el cas de Catalunya i el País Basc–, mostra les conseqüències dels dèficits de pluralisme en la seva composició i fereix el centre de gravetat de la legitimació del sistema autonòmic de la Constitució de 1978. Un sistema que va ser mal pensat i encara més mal desenvolupat, i que viu immers en la continuïtat del franquisme en el poder judicial.
Tot plegat representa una disfunció més d’una transició política deficient en termes liberaldemocràtics, així com una greu erosió d’un estat de dret precari i d’una democràcia deficient.
