Del text de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012) publicat demà farà anys a 'Juliol' (27-XI-1937), setmanari del PSUC. Cinc mesos després eren cridats a files uns 30.000 nois de 17 i 18 anys, l’anomenada Lleva del Biberó. Havien de fer feines auxiliars, però el 25 de juliol del 1938 alguns, mal ensinistrats i mal equipats, eren duts a primera línia de foc a l’Ebre, on morien.
En Pau sap contra qui lluita: contra els cacics, els que li negaren el pa i la instrucció, els assassins de dones, criatures i vells, i morirà, si cal, com el fill de can Xepis... En Pau va anar al front, no pas perquè sentís profundament la nostra lluita. No odiava el feixisme, no li havien fet res aquella gent... Les lleves cridades pel Govern el feien sortir del poble per anar al front, allí on va morir el fill de can Xepis, allí on diuen que se senten molts trets i els avions de debò hi van molt sovint de visita. En Pau tenia por d’anar-hi, de deixar el poble, els pares, la terra que l’havia vist néixer. El diari deia que tots els minyons del 37 es mobilitzarien. Ell marxava sense comprendre per què. No sabia llegir, no pas perquè fos totxo, sinó perquè de molt petitó havia d’ajudar el pare en les tasques del camp, i això impedia que pogués anar a l’escola. No sabia llegir; no coneixia el caràcter de la nostra lluita. La gent del poble deia: “Què en faran del pobre Pau si no sap una lletra i és tan poruc? Què farà amb un fusell d’aquells que tiren trets de debò? Ja pots comptar, que en aquest món se’n veu cada una!”. Ja el tenim a Martín del Río (Aragó). En Pau s’hi troba bé, els seus companys són molt alegres. Si no fos que pensava molt en casa i no podia escriure’ls! [...] Hi ha estat pocs dies a Martín del Río. Ara els han cridat per anar als parapets a rellevar els que feia molts dies que hi eren. En Pau sap que els parapets són a pocs metres dels feixistes. Abans de marxar, el comissari, un xicot molt intel·ligent, que sempre els fa conferències, els reuneix a tots i els diu que a les trinxeres passaran més privacions, que hauran d’aguantar la pluja i els freds; però que mai deixaran de vigilar als que tenen enfront, als feixistes, que ni un pam de terra han de moure’s, els ha dit el comissari. El comissari, que sempre els anima i ajuda, pot estar segur que en Pau serà al seu lloc. [...] Un dia quatre o cinc soldats es posen al magí de transformar una xavola en un recó de cultura ; es porten llibres i material de Martín del Río i ensenyaran de llegir als que no en saben; [...] això agrada molt a en Pau, que a la fi podrà aprendre de llegir, escriure a casa, llegir aquells llibres tan bonics, i amb diaris que arriben al front estar al corrent de la vida de la rereguarda i també dels esdeveniments de l’exterior de casa nostra. [...] Ja ha escrit a casa: els seus pares no hi veuen de contents, el fill ha escrit, i és lletra seva, i no està pas malament; diu unes coses tan boniques! La gent del poble ja n’està assabentada i se’n fa creus. [...] Els seus pares, orgullosos, m’han ensenyat les seves lletres. Ells mateixos m’han contat tot això. Com ell, són molts els que han trobat l’escola a les trinxeres, però no l’escola superficial per a aprendre tan sols a llegir, sinó l’escola de la vida. [...]
